Què vull dir quan parlo de plenitud? - Magda Barceló
1286
post-template-default,single,single-post,postid-1286,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode_grid_1300,footer_responsive_adv,qode-content-sidebar-responsive,qode-theme-ver-10.0,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.5,vc_responsive

Què vull dir quan parlo de plenitud?

Què vull dir quan parlo de plenitud?

De forma subtil i inevitable, evocar la plenitud en persones i organitzacions s’ha convertit en la meva vocació. No ha estat de forma deliberada que ho he decidit així. Ha sorgit de preguntar-me i preguntar a les persones i a les comunitats amb les que treballo, quin és l’impacte de les meves intervencions. Al fer-ho me n’he adonat que estaven centrades en la plenitud. Però que vull dir realment quan parlo de plenitud?

Aquest dilluns passat mentre facilitava un taller d’intel·ligència relacional a un grup de líders d’una empresa d’alimentació, després d’haver explorat el primer pilar del tema, l’autenticitat, els preguntava sobre la receptivitat: Què és per vosaltres la receptivitat? Una participant va dir: “per a mi, ser receptiu vol dir escoltar i interactuar obrint-se plenament a la grandesa de l’altre”. Bang! Aquestes paraules van resonar dintre meu. Al repetir-les van amplificar la percepció entre els participants, mentre tots junts assaboríem la profunditat d’allò compartit.

Durant anys de formació, aprenentatges i pràctiques he arribat a una certa aproximació del concepte de plenitud. Plenitud és la consciència de la nostra grandesa en evolució. És a arribar a una experiència de la vida d’un mateix, amb nivells de profunditat o d’evolució creixent. D’aquesta forma, la plenitud no és un destí d’arribada sinó un punt viu que es reconfigura a cada pas. Com a referent, enriqueix el nostre camí amb paisatges i dimensions insospitades.

Les emocions solen ser un bon indicador per avisar-nos quan hem deixat de transitar el camí a la plenitud. Podem sentir-nos estancats, o envaïts d’una profunda tristesa o restant amb la sensació de: la vida consisteix en tansols això,…de veritat? Darrera aquests estats, sovint s’hi troba una falta d’equilibri entre diferents dimensions de la nostra vida. Per exemple, utilitzant el Mapa Integral de Ken Wilber, pot ser que ens trobem massa centrats en una dimensió de la nostra experiència i això resulti en bloqueig. El mapa integral es composa per la dimensió personal interior (el que sento, el que penso), la interior col·lectiva (dimensió grupal/cultural), la personal exterior (salut i comportament) i la exterior col·lectiva (sistemes als que pertanyem). Prenem per exemple una persona real a la que vaig fer coaching durant sis mesos. Aquesta persona va arribar amb uns nivells de cansament físic molt elevats. Sentia que la seva vida empitjorava i no sabia perquè. La seva feina actual era font de frustració. Tanmateix enlloc de connectar amb aquest sentiment (personal interior) i encarar la situació, el que feia era omplir-se d’activitats socials (personal exterior) que li donessin el sentit que no trobava a la seva feina. Això l’estava esgotant i li estava passant factura a nivell familiar (dimensió grupal), a nivell físic (personal exterior) i econòmic ja que no li aportava els recursos necessaris per la vida que volia (exterior col·lectiva). Reequilibrar la seva vida va requerir sentir i reconnectar el dolor que sentia pel fet de no agradar-li la seva feina. Això li va permetre afrontar la necessitat d’un canvi i posar fre als seus compromisos socials per dedicar energia a la seva salut i a buscar alternatives laborals que no van trigar en arribar.

Aquest exemple real posa de relleu com el creixement s’estanca quan les quatre dimensions no tenen coherència entre elles o es contraposen. Al contrari, quan les quatre dimensions es troben en harmonia, podem evolucionar cap a una major plenitud.

Una altra forma de mirar-ho és fent servir el model de l’evolució de la ment de Robert Keagan. Kegan parla de tres models de complexitat mental o forma d’entedre el món, corresponent a diferents nivells de desenvolupament. Si vivim el món des de la ment grupal els nostres pensaments i accions es veuran profundament determinats per allò que s’espera de nosaltres. Això a la vegada vindrà marcat per la cultura a la que pertanyem, al grup al que ho fem, el nostre context. A mesura que evolucionem en el camí a la plenitud, podem ser capaços de viure des d’una ment autocreadora. Visquent des d’aquest espai som conscients de les nostres prioritats, del que és important per nosaltres, del que volem, de la nostra “agenda”. Això ens permet alliberar-nos del que s’espera de nosaltres sempre que no estigui alineat amb el que volem. A un (gran) pas arribem a la ment autotransformadora. Viure des de la ment autotransformadora vol dir ser conscients de la nostra “agenda”. Del que volem, de les nostres preferències, inclinacions, principis… i veure a través d’aquest prisma. Al fer-ho perdem la identificació amb el mateix i som lliures de pensar, sentir i actuar de formes múltiples i radicalment diferents.

En aquest sentit, arribem a una major plenitud, com més conscients som de la nostra integralitat (en referència al mapa integral) i com més aprenem a no identificar-nos amb una certa forma de veure el món (en referència als diferents moments evolutius de la ment). Major plenitud vol dir comptar amb més espai dins nostre per prendre consciència i sostenir una major complexitat. D’aquesta forma estem més plens, com més buits estem – un buit conscient això si. Quina paradoxa deliciosa. Aquí em ve la ment l’ensenyança d’un dels meus mestres de tradició Zen, quan em va declarar la possibilitat del meu any d’estudi que just començava: “un any per a ser feliç sense res” (“A year to be happy with nothing”). Recordo encara el seu somriure al veure la meva expressió!

No hi ha comentaris