COM SOSTENIR (PSICOLÒGICAMENT) ALLÒ INSOSTENIBLE? - Magda Barceló
2791
post-template-default,single,single-post,postid-2791,single-format-standard,cookies-not-set,ajax_fade,page_not_loaded,,qode_grid_1300,footer_responsive_adv,qode-content-sidebar-responsive,qode-theme-ver-17.2,qode-theme-bridge,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.5,vc_responsive

COM SOSTENIR (PSICOLÒGICAMENT) ALLÒ INSOSTENIBLE?

COM SOSTENIR (PSICOLÒGICAMENT) ALLÒ INSOSTENIBLE?

Submarí

Em preparo per anar a la radio a parlar de comunicació explícita. Surto amb temps. De camí m’aturo a una cafeteria, demano un suc de taronja i començo a fullejar el diari. Llegeixo el titular “Un Chernóbil en el fondo del mar de Noruega” i de forma instantània m’endinso en aquesta història de por, llegint l’article sencer. Poc a poc em vaig posant nerviosa. Penso en la indústria pesquera de Noruega i els milers de famílies que alimenta. En tots els éssers que patiran per la radiació alliberada. Em dic a mi mateixa que deixaré de menjar peix. Penso en la meva filla, en tot el que haurà de tenir en compte. Aliments que no podrà menjar, llocs on no es podrà viatjar. A aquestes alçades m’embriaga un núvol estrident desesperació. Arribo als estudis de la ràdio, i no sé on agafar-me per començar a fer allò que he vingut a fer.

Ad Zverblis from Unsplash

Danys a la Terra

Els danys al planeta per la petjada humana porten forces anys de recorregut. I tanmateix, aquesta veritat, s’ha ignorat, minimitzat i negat durant molt de temps. Ara les coses estan agafant un altre caire. L’escala del dany està escalant, i cadascuna d’aquestes crisis ens resulten més familiars: canvi climàtic, escalfament global, pol·lució de l’aire, desertització, extinció d’espècies, contaminació per plàstics. Convidats incòmodes que han entrat a casa nostra per la porta petita primer, i ara per la porta gran. Els mitjans de comunicació s’hi han abocat de ple a difondre aquesta realitat i altres iniciatives ciutadanes com Fridays for Future, s’uneixen al treball de fons que moviments ecologistes porten anys fent.

Preparació psicològica per sentir

Més enllà de la meva experiència, cada vegada arriben més persones a la meva pràctica de coaching que em plantegen no saber com afrontar aquestes realitats que les afecten profundament, generant frustració i desesperació. Comparteixen el seu sentir pel que està passant al planeta, amb dubte i vergonya, com si hi hagués alguna cosa de negatiu en posar nom a aquest patiment, com si no fos digne de compartir-lo. També hi està present la culpabilitat per sentir-se’n part causant.

En aquest marc, la pregunta que em plantejo és: Estem preparats psicològicament per sostenir les crisis planetàries en les que estem immersos? Al meu entendre, és que no, no ho estem.

Pautes per orientar-se

Llavors la qüestió esdevé, com ens hi preparem?

Us faig una proposta, generada per la meva pròpia experiència i de la feina de l’activista Joanna Macy, que fa anys que comparteixo i m’acompanya:

1- PRECAUCIÓ

Cuidar psicològicament d’un mateix. Exposar-nos als mitjans amb cautela i preparació. Ser cautelós alhora de compartir notícies i fets sobre la crisis ambiental amb infants i nens. Si aquestes realitats ens resulten complexes de sostenir per persones adultes mateixos, com podem pretendre que ells ho puguin fer?

2- HONORAR EL DOLOR: SENTINT-LO, EXPRESSANT-LO I COMPARTINT-LO

Quan ens trobem immersos en les emocions que la crisi genera, cercar espais per sentir i compartir les nostres preocupacions i expressar-les individualment i col·lectivament. Honorar aquest dolor, com a dolor legítim i necessari, donat el que està succeint.

3- CONNECTAR AMB LA GRATITUD I DEIXAR QUE AQUESTA ENS MOBILITZI.

Connectar amb la gratitud d’estar vius i deixar que aquesta ens mobilitzi pel canvi en positiu, en l’escala en que ens sigui possible.

4- DESLLIGAR EL FER DELS RESULTATS.

Quan davant fenòmens globals com aquests, comparem el que modestament podem fer a nivell individual amb allò necessari, és fàcil caure en el “no servirà de res”. L’antídot per això és deslligar el fer dels resultats. Fer el que creiem que hem de fer, confiant en el succeir de la vida.  

L’expressió com part de la resposta

Tornant a l’estudi radiofònic, en arribar explico al meu company de ràdio, el que havia llegit, i el que havia generat en mi. La seva escolta em permet, arrelar-me de nou i centrar-me en el que he vingut a fer. Al vespre en parlo amb la meva parella, que m’escolta atent i rep el meu estat d’ànim. Escric un poema que expressa el meu sentir.

Passen un parell de dies i em preparo per fer una lectura de poemes junt un grup de dones escriptores locals, a les festes d’un barri de la meva ciutat. La selecció que havia fet fa uns dies no m’encaixa i decideixo compartir aquests:

Fukushima mon cauchemar 

A Fukushima des del tsunami,

cada dia es vessen tres-centes tones d’aigua radioactiva a l’oceà.

 

Cada dia vessen,

al planeta,

a les aigües,

a la terra,

a l’aire que respirem.

 

Mig món es contamina,

i una part del futur és amputada:

la salut dels que gosin vindre,

nens, animals, plantes.

Tots innocents.

 

L’estupidesa humana ha obert la caixa de Pandora.

Fukushima, mon cauchemar.

 

Submarí 

Hi ha un submarí al mar de Noruega,

carregat de foc-verí.

D’ell emanen núvols radioactius,

cada cert temps.

 

Aquesta crisi la sento a les entranyes,

com dolor contingut per no ser adequat,

per no ser expressat.

Entre cabòries i distraccions passen els dies.

 

Al igual que el submarí rus,

allibero cada cert temps llàgrimes,

pugen a la superfície del meu cos de molt endins,

i no trobo qui m’ajudi a eixugar-les. 

 

Mireu, la vida és amenaçada de mort,

la teva,

la meva,

la dels que vindran.

 

Agafa’m la mà i mira’m als ulls.

Saps bé que cal preparar-nos,

per aquests temps nostres.

Què serà del viure? 

 

Podem fer,

i cal que fem.

I al capdavall, com sempre ha estat,

només ens quedarà estimar-nos.

Arriba el dia i llegeixo els poemes davant d’una trentena de persones. Els reben amb silenci i atenció. Alguna cosa és alliberada. Alguna cosa és compartida. Poc a poc, em torna la joia d’estar viva. Sé amb certesa que és aquest l’espai des d’on vull que neixin les meves accions. Siguin quines siguin les tempestes que ja són amb nosaltres, i les que vindran.

No hi ha comentaris

Publica un comentari