L’art de pensar col·lectivament
(post 15/02/12)
No hi ha res com marxar un temps per agafar perspectiva. Va ser l’any passat quan treballant en temes de diàleg als EEUU, vaig prendre consciència de quan desvalorat està l’art del diàleg al nostre país. Qui no ha sentit dir, això és “parlar per parlar”. O “menys parlar i més treballar”. “Aquí no perdem el temps en parlar, anem per feina”. O els trillats “no cal parlar-ne més”, o “ja està tot dit”. Un reguitzell d’expressions que expressen l’inconscient col·lectiu que en termes generals “parlar = a perdre el temps”.
Una altra equiparació que es fa sovint és que un bon diàleg, equival a un debat. Però dialogar és essencialment diferent a debatre. L’arrel dels termes ho expressa clarament. Debat, prové del llatí debattuere, battuere significant batre, colpejar, i d’aquí el sentit de lluita i guanyadors/perdedors en un debat. En canvi, dialogar prové del grec -dia, a través – logos, paraula o significat. Per tant diàleg es refereix fluir “a través de les paraules, dels significats”. Per això, i tal com expressa elegantment J.Galtung, dialogar és iniciar un camí junts per arribar a un punt on ni tu ni jo coneixem.
És ben sabut que el pensament és el pas previ a l’acció. I el diàleg, entès com a l’art de pensar col·lectivament és el pas previ a l’acció personal i col·lectiva, aquesta que tans mals de cap ens porta avui. Però què necessitaríem si volguéssim potenciar l’art del diàleg?
Pràctiques bàsiques en l’art de dialogar
W.Isaacs del MIT Dialogue project en detalla quatre, que més enllà de tractar-se d’accions pròpiament es podria dir que fan més referència a actituds.
EXPRESSAR. La capacitat de parlar des del centre profund del nostre ésser. És parlar amb intencionalitat i autenticitat. Per fer-ho cal estar disposat a mostrar-se vulnerable.
L’antítesi d’expressar és parlar per parlar. Són les tertúlies on tot s’hi val. És el ser políticament correcte o fer d’advocat del diable. És el parlar i viure des d’una cuirassa i no arriscar-se a dir el que un “sent” o “creu” per por a les conseqüències.
ESCOLTAR. Escoltar microscòpicament. Escoltar com si el que diuen els altres fos dintre nostre. Escoltar als altres i a nosaltres mateixos. Nancy Kline parla d’escoltar per encendre. Podem imaginar-nos una forma d’escoltar, tant concentrada, tan generosa que al fer-ho, el pensament i intel·ligència de l’altre s’encenen?
El contrari d’escoltar és per suposat interrompre. És pensar en el que un vol dir abans que l’altre acabi. És escoltar des d’una postura de “ja ho sé tot i res pot sorprendre’m”. És no preguntar per assegurar que hem entès bé a l’altre. És etiquetar a les persones com si fossin contenidors de pensament estancs i no misteris a ser descoberts.
SUSPENDRE. Agafar distància sobre allò que es dóna per suposat. Sobre els nostres propis judicis i els dels altres. Suspendre té la natura d’aturar el flux de pensaments per observar el que succeeix. I si el que crec, resulta que no fos cert? Suspendre el judici, no vol dir no jutjar. Té a veure en observar els nostres judicis, ésser-ne conscients i al fer-ho des-identificar-nos dels mateixos.
La manca de suspensió de judicis, de formes de pensar, d’observació, fa que sovint ens encallem en el debat. A pensar que jo sóc el que penso. I això ens porta a la polarització de postures, al tu guanyes jo perdo. Quan en realitat, actuant així tots hi perdem.
RESPECTAR. Honorar i ser testimoni de la legitimitat dels punts de vista dels altres, per des d’aquest punt de partida recolzar, oposar o expressar diferències.
El contrari és oposar denigrant a l’altre. Destruir a l’altre per fer trontollar el seu punt de vista. És perdre les formes.
En la mesura en la que som capaços d’aprendre aquestes quatre pràctiques, la nostra forma de comunicar-nos millora. Es passa com senyala O. Scharmer de la Correcció a la Ruptura, per arribar a la Indagació. Amb molta pràctica i bons companys de viatge es pot arribar al Fluxe de diàleg. Dialogar en fluxe és una experiència única. És entrar en un àmbit infinitament espaiós i ple de possibilitats. És inspiració conjunta i pròpia transformació. Quan s’ha tastat, res torna a ser el mateix i una per sempre més abraça la creació d’aquests espais. Si més no, aquesta és la meva història.
- Published in Uncategorized
Creativitat quotidiana
(post del 29/09/10)
What would you do if you knew you could not fail?
La pregunta d’un l’iman que tinc a la nevera Què faries si sabessis que t’en sortiràs? m’ha captivat pel seu potencial d’inspiració des que el vaig comprar fa uns anys junt amb uns altres en una botigueta a prop de San Francisco. Més recentment, he après que aquesta forma de preguntes en el món del coaching es coneixen com preguntes incisives, ja que al fer-les desbloquegen al que se les fa, obrint davant seu tot un mar de possibilitats creatives en qualsevol àmbit.
David Bohm, una de les meves lectures d’estiu, teoritza al voltant del concepte descrivint un acte creatiu de percepció com un adonar-se’n (generalment de forma no verbal) d’un nou grup de diferències rellevants i un començar a percebre un nou grup de similituds, que no provenen de coneixements anteriors, ni d’aquest camp ni d’un altre. Sobre la funció de la creativitat, és inspirador el paral·lelisme entre les funcions possibles de l’art i de la ciència en la mesura en què aquests ens ajuden a comprendre la realitat més enllà de les idees preconcebudes, a través de nous ordres i formes de percebre la realitat més profundes, des d’una profunditat entesa com a donar sentit, i que s’actualitza en cada moment present. D’aquesta forma, la creativitat es pot entendre com un motor que ens porta a nous nivells de comprensió i sentit tan a nivell conceptual com pràctic.
I com és l’estat mental idoni per a ser creatius? Segons Bohm semblant al d’un infant quan aprèn: una ment oberta, genuïnament interessada, i una certa dosi candidesa a percebre noves diferències i noves similituds, que portin a nous ordres i estructures enlloc d’imposar-ne els ja coneguts. Concentració enfocada i total. I és que si treballem amb premisses del passat – la reificada experiència- per comprendre el present i accionar, no només no podrem ser creatius, si no que sovint, com ens mostra l’evidència del que ens envolta, és molt probable que ens equivoquem. En un sentit similar Otto Scharmer parla de connectar-se al “no saber” propi per obrir-se a la creativitat. Però qui s’atreveix a ser com “un infant”, quan tots sabem de tot i més que ningú en la nostra celebrada societat de la (des)informació? Qui té el temps per donar atenció genuïna i profunda enmig de tanta hiper connectivitat – quan no hiper superficialitat? La manca de candidesa o “visió sense prejudicis” és la punta d’iceberg de bloquejos cabdals que s’interposen en el nostre camí a la creativitat: la manca d’hàbit, el que sabem, el que creiem, la por a trencar la rutina, a ser rebutjats, la nostra experiència, el voler tenir raó, i la manca d’atenció profunda i centrada, per enumerar-ne uns quants.
Només si aconseguim desfer aquests obstacles podrem adoptar una actitud de creativitat quotidiana en tots els àmbits. Al fer-ho, posar veritablement en qüestió el que hem fet fins ara, com ho hem fet i de resultes el món que hem creat i els seus problemes. I així obrir noves possibilitats i potser fins i tot donar sentit a tot plegat.
What would we do if we knew we could not fail?
- Published in Uncategorized, Sense categoria