L’art de pensar col·lectivament
(post 15/02/12)
No hi ha res com marxar un temps per agafar perspectiva. Va ser l’any passat quan treballant en temes de diàleg als EEUU, vaig prendre consciència de quan desvalorat està l’art del diàleg al nostre país. Qui no ha sentit dir, això és “parlar per parlar”. O “menys parlar i més treballar”. “Aquí no perdem el temps en parlar, anem per feina”. O els trillats “no cal parlar-ne més”, o “ja està tot dit”. Un reguitzell d’expressions que expressen l’inconscient col·lectiu que en termes generals “parlar = a perdre el temps”.
Una altra equiparació que es fa sovint és que un bon diàleg, equival a un debat. Però dialogar és essencialment diferent a debatre. L’arrel dels termes ho expressa clarament. Debat, prové del llatí debattuere, battuere significant batre, colpejar, i d’aquí el sentit de lluita i guanyadors/perdedors en un debat. En canvi, dialogar prové del grec -dia, a través – logos, paraula o significat. Per tant diàleg es refereix fluir “a través de les paraules, dels significats”. Per això, i tal com expressa elegantment J.Galtung, dialogar és iniciar un camí junts per arribar a un punt on ni tu ni jo coneixem.
És ben sabut que el pensament és el pas previ a l’acció. I el diàleg, entès com a l’art de pensar col·lectivament és el pas previ a l’acció personal i col·lectiva, aquesta que tans mals de cap ens porta avui. Però què necessitaríem si volguéssim potenciar l’art del diàleg?
Pràctiques bàsiques en l’art de dialogar
W.Isaacs del MIT Dialogue project en detalla quatre, que més enllà de tractar-se d’accions pròpiament es podria dir que fan més referència a actituds.
EXPRESSAR. La capacitat de parlar des del centre profund del nostre ésser. És parlar amb intencionalitat i autenticitat. Per fer-ho cal estar disposat a mostrar-se vulnerable.
L’antítesi d’expressar és parlar per parlar. Són les tertúlies on tot s’hi val. És el ser políticament correcte o fer d’advocat del diable. És el parlar i viure des d’una cuirassa i no arriscar-se a dir el que un “sent” o “creu” per por a les conseqüències.
ESCOLTAR. Escoltar microscòpicament. Escoltar com si el que diuen els altres fos dintre nostre. Escoltar als altres i a nosaltres mateixos. Nancy Kline parla d’escoltar per encendre. Podem imaginar-nos una forma d’escoltar, tant concentrada, tan generosa que al fer-ho, el pensament i intel·ligència de l’altre s’encenen?
El contrari d’escoltar és per suposat interrompre. És pensar en el que un vol dir abans que l’altre acabi. És escoltar des d’una postura de “ja ho sé tot i res pot sorprendre’m”. És no preguntar per assegurar que hem entès bé a l’altre. És etiquetar a les persones com si fossin contenidors de pensament estancs i no misteris a ser descoberts.
SUSPENDRE. Agafar distància sobre allò que es dóna per suposat. Sobre els nostres propis judicis i els dels altres. Suspendre té la natura d’aturar el flux de pensaments per observar el que succeeix. I si el que crec, resulta que no fos cert? Suspendre el judici, no vol dir no jutjar. Té a veure en observar els nostres judicis, ésser-ne conscients i al fer-ho des-identificar-nos dels mateixos.
La manca de suspensió de judicis, de formes de pensar, d’observació, fa que sovint ens encallem en el debat. A pensar que jo sóc el que penso. I això ens porta a la polarització de postures, al tu guanyes jo perdo. Quan en realitat, actuant així tots hi perdem.
RESPECTAR. Honorar i ser testimoni de la legitimitat dels punts de vista dels altres, per des d’aquest punt de partida recolzar, oposar o expressar diferències.
El contrari és oposar denigrant a l’altre. Destruir a l’altre per fer trontollar el seu punt de vista. És perdre les formes.
En la mesura en la que som capaços d’aprendre aquestes quatre pràctiques, la nostra forma de comunicar-nos millora. Es passa com senyala O. Scharmer de la Correcció a la Ruptura, per arribar a la Indagació. Amb molta pràctica i bons companys de viatge es pot arribar al Fluxe de diàleg. Dialogar en fluxe és una experiència única. És entrar en un àmbit infinitament espaiós i ple de possibilitats. És inspiració conjunta i pròpia transformació. Quan s’ha tastat, res torna a ser el mateix i una per sempre més abraça la creació d’aquests espais. Si més no, aquesta és la meva història.
- Published in Uncategorized
Diàleg Global per la Sostenibilitat a Reus
El passat 7 de juny ens vàrem reunir al magnífic entorn del Centre de Formació Permanent de la URV de Reus, amb el segon Diàleg Global per la Sostenibilitat. Una quinzena de persones profundament motivades, amb la intenció de reflexionar col·lectivament sobre com construïr una societat sostenible.
La jornada, co-facilitada amb Anna Arrabé i l’Oriol Palom, va gaudir de la diversitat dels participants, un mix d’empresaris/es, professionals del món públic i del món cooperatiu. La trobada va ser possible gràcies al suport del Centre de Formació Permanent de la URV que amablement va cedir l’espai.
El diàleg es va iniciar compartint els xocs externs o interns que ens havien fet pensar en la sostenibilitat. Per exemple:
– Viure a nivell familiar com amb dues generacions el cultiu de la terra passava de ser ecològic i sostenible a ser intensiu i nociu per la terra i els éssers vius
– Presenciar el desastre nuclear de Fukushima
– Adonar-se’n de la insostenibilitat de la vida d’un mateix, arran de patir una malaltia greu i veure el paral·lelisme amb la biosfera
– La contaminació que hi ha a l’alimentació, i la preocupació que això genera per la vida i les generacions futures
– Viure com la natura propera s’embruta i es degrada amb la dispersió de brossa i residus per part de les persones
– Veure com indústries de la zona contaminen amb l’emissió de gasos a l’ambient de forma descontrolada
– La consciència de l’impacte de l’entorn contaminat en malalties de familiars propers
– L’ansietat que genera el nombre d’embalatges dels productes de consum
– Constatar com s’han malbaratat diners d’inversions públiques en equipaments insostenibles
Tot seguit, la visualització ens va portar a una societat futura plenament sostenible.
Què hi vàrem veure? Espais serens. Un ritme més pausat. Menys carreteres. Consciència que els reptes no estaven plenament solucionats, però que estàvem en el bon camí. En aquell moment, érem conscients que estàvem treballant per combatre les causes de la insostenibilitat – a diferència del moment present, on amb prou feines afrontem els símptomes. Ciutats verdes. Relacions més pausades, millor comunicació, més col·lectivitat. Jocs, gaudint del que és important, fent el que realment sabem fer bé. Arrelats a la terra amb valors com la generositat, el respecte, l’amor.
Amb aquesta visió clarament dibuixada, vàrem passar al diàleg sobre el que necessitàvem per fer realitat la visió. D’aquí vàrem sorgir moltes idees. Necessitem aprendre que els reptes són compartits. Què en la construcció d’una societat sostenible no hi ha bons ni dolents. Hem d’aprendre a donar sense esperar res a canvi. A no tenir por. Que ens ho podem passar bé en el procés. Vàrem aprendre que potser els reptes més importants siguin aconseguir deixar enrere les pors per activar-nos pel canvi. Fer un canvi de consciència i estar convençuts que la nostra contribució és esencial.
Les accions més urgents que es vàrem apuntar van ser la de dialogar, comunicar els reptes que tenim davant, a amics, coneguts i desconeguts. Predicar amb l’exemple. A convidar al canvi, seduint, en positiu. Renunciar a beneficis, en pro d’organitzacions més sostenibles. Fer front a les causes dels problemes, no als símptomes.
Després de 4,5 hores de reflexió col·lectiva, vàrem sortir amb les piles renovades, per continuar el camí. Amb generació de sentit i una visió compartida. També amb vincles, xarxes i conexions. Llavors que donaran fruit en forma de col·laboracions futures.
Per participar a les properes trobades dels Diàlegs Globals per la Sostenibilitat podeu inscriure-us a dialogosglobalessostenibilidad@gmail.com
– Madrid: 28 de setembre
– Barcelona: 15 de novembre
Més informació a Facebook: “Diàlegs Globals per la Sostenibilitat” “One Future One Planet”.
- Published in activism, communities of practice, Uncategorized
Vacances i inclusió
Les vacances, o millor dit l’estiu, conviden a sortir al carrer, a la platja, a més vida social.
És amb aquest sortir al carrer que les persones ens trobem, participem en festes, trobades populars i sorgeix cert esperit de comunitat menys present durant la resta de l’any. I és que en temps de globalització, comunitats virtuals i altres sofisticacions, la comunitat més directa continua sent la local, a la que de forma menys conscient que més tots formem part.
Va ser la setmana passada en una obra genial de Leo Bassi, a la plaça de la Font de Tarragona, que vaig poder gaudir d’aquest formar part del mateix. Mentre esperàvem asseguts en una platea mòbil, entrepans, pizzes, begudes que anaven i venien, entre persones de totes les edats, gèneres, classes socials i tribus. Durant l’actuació vàrem compartir riures, plors, poesia, preocupacions, fascinació,… amb familiars, amics, coneguts, desconeguts, però sobretot, en comunitat.
Diuen que un dels principals problemes que té la nostra societat actual és el de la fragmentació. Creure’ns separats els uns dels altres, diferents, aïllats. Això no només no ens fa feliços sinó que sembla ser la font de la situació en la que ens trobem. De pensar que només cal mirar per nosaltres i la resta i el planeta ja s’apanyarà. De no tenir temps per la comunitat, doncs de portes cap enfora ja no és cosa meva, si no dels polítics. De creure que tot allò que no porti a resultats (econòmics) és perdre el temps, i per tant no interessar-nos pels altres, ni en construir espais de diàleg i convivència. Però resulta que el planeta som nosaltres, la resta de persones també i dialogar és crear ponts que ens ho recordin i puguin creuar-se sovint.
Tenim una llavor: la participació ciutadana. Però, com fer però per anar més enllà de les pràctiques polítiques actuals? Podria ser que creant espais de diversitat, creativitat i diàleg periòdics, es teixissin xarxes socials? I si fos així, per què no crear-los de forma que es puguin parlar tota mena de temes? Qui ho hauria de fer i com? Durant quant de temps? Com es vincularien a la tecnologia existent? Caldria assignar un espai físic determinat per aquesta finalitat, com per exemple l’espai del diàleg? Com es podrien combinar esdeveniments lúdics amb el diàleg autèntic? Podríem per una vegada els ciutadans/es convertir-nos en la solució?
Si, us deixo amb més preguntes que respostes. I si – com la que finestra que es va obrir a l’autor d’Utopia al pensar en la civilització de fa 75.000 d’anys de les pintures d’Atapuerca- aquell espai va obrir una finestra dintre meu. Una finestra d’optimisme i possibilitat que m’agradaria contagiar-vos.
- Published in better and better