Els ajuntaments catalans podrien acomiadar treballadors per superar la crisi.
La ràdio i mitjans diversos anuncien que la crisi ha arribat als locals i que per això no descarten realitzar EREs i prendre “mesures serioses” al respecte. Algunes de les mesures que es proposen són retallar serveis als ciutadans com són guarderies i gosseres, ja que no són serveis competencials.
Resulta curiós que es posin al mateix sac guarderies i gosseres. Ambdós termes devaluant els serveis que descriuen. Per començar perquè les guarderies ja no s’anomenen guarderies sinó escoles bressol i llars d’infants, ja que les activitats que s’hi realitzen es troben en l’àmbit pedagògic més enllà de la mera guarda. En segon lloc, les gosseres on els animals, després de tractes dubtosament dignes, hi anaven a morir en un breu període de temps, han estat substituïdes per protectores d’animals que prenen cura i faciliten l’adopció d’animals abandonats.
Però, és clar, resulta més fàcil dir que es retallaran serveis de guarderia i gosseres, que no pas que es retallaran serveis de llars d’infants i protectores d’animals. El llenguatge mai és neutre.
Però més enllà d’aspectes formals, l’impacte d’aquestes mesures, si arriba a tenir lloc, està clar que el reben els membres més febles de la ciutadania. En primer lloc, perquè les llars d’infants —encara que el nombre de places sigui deficitari— constitueixen una de les infraestructures de la vida quotidiana bàsiques. Això vol dir que sense aquestes, donada la desigual distribució de les tasques de reproducció entre dones i homes, moltes dones, en particular les de rendes baixes, no poden accedir a treballar. Això repercuteix en major dependència econòmica de les dones i un increment de les desigualtats dintre la llar. A més a més és un incentiu a l’economia submergida, ja que el dèficit d’aquestes infraestructures es cobreix amb personal femení immigrant contractat informalment, o bé a una sobre càrrega de les àvies. A més a més, dels efectes pels usuaris, la retallada de llars d’infants es traduirà en acomiadament de dones, donat que són les que hi estan ocupades principalment.
En segon lloc, el tancament de protectores d’animals va en detriment dels membres més vulnerables de la societat com són els animals de companyia abandonats. Qui els representa? Qui parla per ells? La reducció d’aquests serveis posa en relleu la dimensió més mesquina de l’Administració. On són els drets dels animals? Quina mena de societat és la que no té en compte els membres sense veu de la mateixa? Més quan —arran de la crisi també i si és que aquesta pot servir d’excusa— els abandonaments d’animals de companyia s’han multiplicat quasi per tres, comparat amb anys anteriors.
A banda de la falta d’anàlisi i raonament sobre el perquè s’han seleccionat aquests dos serveis, l’argument que es presenta és el fet que “no són competències locals”. Potser la ciutadania ja en comença a estar tipa de l’embolic de competències entre administracions de comunitats autònomes, locals i estatals que no fa més que facilitar l’absència de presa de responsabilitat per part dels nostres gestors.
En el cas que ens ocupa, l’Administració pretén actuar com l’empresa privada. Aquesta quan vol reduir un servei o producte, només ha de retre comptes al consell d’administració. Tanmateix, en la cosa pública el consell d’administració és la ciutadania i per tant l’arbitrarietat en la presa de decisions no hi hauria de tenir cabuda.
En tal cas, les preguntes a fer-se permanentment respecte als serveis públics serien: Què pot millorar-se? Com es pot guanyar eficiència? Quin impacte social té cada servei públic? En cas d’haver de suprimir algun servei, quin impacte tindria per la ciutadania? Per això, caldria que es realitzessin avaluacions de polítiques i serveis públics de forma periòdica, que evitarien presentar solucions a corre-cuita poc meditades i d’impacte social ignorat i resultat més que dubtós.
