El passat dijous 29 d’octubre, tenia lloc a Barcelona la conferència La Igualtat Efectiva per a l’Aprofitament del Talent a les Empreses, amb la participació de la ministra d’igualtat Bibiana Aído y la consellera de treball Serna, entre altres ponents.
Tot i que el gruix de la ponència versava sobre l’assetjament sexual en el treball —tema per un altre article—, en la introducció de la mateixa es varen apuntar els vincles entre model econòmic i crisi econòmica, que és del que m’agradaria parlar. No es pot obviar que el model econòmic i social que ens ha dut fins aquí és un model no igualitari, que es caracteritza per la no inclusió de certs col·lectius en determinats àmbits. Per exemple, percentatges ínfims de dones en posicions de responsabilitat a les organitzacions, concentració de les mateixes en determinades àrees i sectors generalment de menor retribució i amb major precarietat laboral. Un model masculinitzat en allò productiu i públic i un model feminitzat en allò no remunerat, altrament dit privat. Un model on l’experiència laboral deixa de comptar si un té més de 50 anys, en el que no importa la formació que un tingui, si no és del país de tota la vida, i un llarg etcètera.
El mateix dia, en un sopar amb representants de l’elit empresarial barcelonina, escoltava en clau d’autocrítica que a l’empresariat català li faltava esperit innovador, que el portés a arriscar, a cercar noves formes de fer empresa, a comptar amb les noves tecnologies per afrontar un escenari pel qual no servien guions anteriors. Sembla ser que el fort pes que ha tingut la indústria en el nostre territori, ha marcat una certa estructura mental i forma de fer, que no és gens útil en aquests temps de societat líquida de Bauman. Però mirar al passat, lluny de donar-nos excuses perquè tot continuï igual, ens hauria d’inspirar per fer les coses de forma diferent a com fins ara.
A tall de paral·lelisme, de la mateixa forma que el model econòmic s’ha fonamentat en l’explotació dels recursos del planeta de forma incontrolada, també ho ha fet en un model de gestió de les persones no sostenible a llarg termini, deixant a moltes persones a l’estacada i empenyent a les que hi participaven a marginar o menystenir els aspectes no productius de la vida com puguin ser la cura a familiars o realització de les tasques de la llar. Experts en agricultura i canvi climàtic, proposen que mentre l’agricultura agressiva ha actuat contra la biodiversitat, la mateixa biodiversitat és una recepta contra el canvi climàtic. En el mateix sentit, per un model econòmic i social que no ha tingut en compte parts importants de la població o les ha relegades a certs àmbits, la inclusió de les mateixes es presenta com una eina potent per a reinventar un nou model més inclusiu i competitiu.
És ben sabut que el talent es reparteix per igual, entre homes i dones, persones joves i persones grans, persones d’altres ètnies i orígens, persones amb discapacitat i d’altres sense. Retenir el talent i la diversitat en la gestió dels recursos humans és prendre consciència d’això i fer valer la igualtat d’oportunitats en tots els àmbits de gestió de l’empresa, des de la contractació i retribució, fins a la promoció i formació dels recursos humans.
Un estudi de la Cambra de Comerç de Barcelona del 2008, xifrava amb 977 milions d’euros la pèrdua econòmica per la no retenció de talent femení. Aquest estudi, tanmateix no es preguntava per la pèrdua econòmica de les idees que aquestes persones deixaven de poder posar en pràctica, de les oportunitats econòmiques perdudes per no estar oberts a formes diferents de fer les coses, de pensar, de percebre la realitat. Tampoc en el benestar que s’havia perdut per no facilitar la corresponsabilitat en les tasques familiars. Benestar dintre les empreses fruit de la millora del clima laboral i benestar a les famílies al poder els seus membres portar existències completes compaginant els diferents àmbits vitals.
En xinès la paraula crisi vol dir al mateix temps oportunitat. Les crisis, malgrat tots els efectes negatius que comporten, ens ofereixen l’oportunitat de redefinir-nos, de reinventar-ho tot. A l’àmbit de l’empresa, això comporta veure els recursos humans com els actius més importants pel creixement i desenvolupament de l’empresa. Comporta capitalitzar tot el talent dels mateixos a través de polítiques d’igualtat per gestionar tota la seva diversitat: de gènere, edat, circumstàncies familiars, ètnia, etc. En fer-ho, contribuirem a construir un model econòmic més just, més inclusiu i més competitiu.
Autora: Magda Barceló
Publicat al Diari de Tarragona el 9 de novembre de 2009
Molts inspirador ens aquests moments en que tot el que es llegeix sembla reflexar només la part negativa de de les empreses catalanes.
Lamentablement falta molt perquè aquest pensament sigui generalitzat, i més encara per portar-ho a la pràctica