Vacances i inclusió

/ / better and better

Les vacances, o millor dit l’estiu, conviden a sortir al carrer, a la platja, a més vida social.

És amb aquest sortir al carrer que les persones ens trobem, participem en festes, trobades populars i sorgeix cert esperit de comunitat menys present durant la resta de l’any. I és que en temps de globalització, comunitats virtuals i altres sofisticacions, la comunitat més directa continua sent la local, a la que de forma menys conscient que més tots formem part.

Va ser la setmana passada en una obra genial de Leo Bassi, a la plaça de la Font de Tarragona, que vaig poder gaudir d’aquest formar part del mateix. Mentre esperàvem asseguts en una platea mòbil, entrepans, pizzes, begudes que anaven i venien, entre persones de totes les edats, gèneres, classes socials i tribus. Durant l’actuació vàrem compartir riures, plors, poesia, preocupacions, fascinació,… amb familiars, amics, coneguts, desconeguts, però sobretot, en comunitat.

Diuen que un dels principals problemes que té la nostra societat actual és el de la fragmentació. Creure’ns separats els uns dels altres, diferents, aïllats. Això no només no ens fa feliços sinó que sembla ser la font de la situació en la que ens trobem. De pensar que només cal mirar per nosaltres i la resta i el planeta ja s’apanyarà. De no tenir temps per la comunitat, doncs de portes cap enfora ja no és cosa meva, si no dels polítics. De creure que tot allò que no porti a resultats (econòmics) és perdre el temps, i per tant no interessar-nos pels altres, ni en construir espais de diàleg i convivència. Però resulta que el planeta som nosaltres, la resta de persones també i dialogar és crear ponts que ens ho recordin i puguin creuar-se sovint.

Tenim una llavor: la participació ciutadana. Però, com fer però per anar més enllà de les pràctiques polítiques actuals? Podria ser que creant espais de diversitat, creativitat i diàleg periòdics, es teixissin xarxes socials? I si fos així, per què no crear-los de forma que es puguin parlar tota mena de temes? Qui ho hauria de fer i com? Durant quant de temps? Com es vincularien a la tecnologia existent? Caldria assignar un espai físic determinat per aquesta finalitat, com per exemple l’espai del diàleg? Com es podrien combinar esdeveniments lúdics amb el diàleg autèntic? Podríem per una vegada els ciutadans/es convertir-nos en la solució?

Si, us deixo amb més preguntes que respostes. I si – com la que finestra que es va obrir a l’autor d’Utopia al pensar en la civilització de fa 75.000 d’anys de les pintures d’Atapuerca- aquell espai va obrir una finestra dintre meu. Una finestra d’optimisme i possibilitat que m’agradaria contagiar-vos.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *