(post del 29/09/10)
What would you do if you knew you could not fail?
La pregunta d’un l’iman que tinc a la nevera Què faries si sabessis que t’en sortiràs? m’ha captivat pel seu potencial d’inspiració des que el vaig comprar fa uns anys junt amb uns altres en una botigueta a prop de San Francisco. Més recentment, he après que aquesta forma de preguntes en el món del coaching es coneixen com preguntes incisives, ja que al fer-les desbloquegen al que se les fa, obrint davant seu tot un mar de possibilitats creatives en qualsevol àmbit.
David Bohm, una de les meves le
ctures d’estiu, teoritza al voltant del concepte descrivint un acte creatiu de percepció com un adonar-se’n (generalment de forma no verbal) d’un nou grup de diferències rellevants i un començar a percebre un nou grup de similituds, que no provenen de coneixements anteriors, ni d’aquest camp ni d’un altre. Sobre la funció de la creativitat, és inspirador el paral·lelisme entre les funcions possibles de l’art i de la ciència en la mesura en què aquests ens ajuden a comprendre la realitat més enllà de les idees preconcebudes, a través de nous ordres i formes de percebre la realitat més profundes, des d’una profunditat entesa com a donar sentit, i que s’actualitza en cada moment present. D’aquesta forma, la creativitat es pot entendre com un motor que ens porta a nous nivells de comprensió i sentit tan a nivell conceptual com pràctic.
I com és l’estat mental idoni per a ser creatius? Segons Bohm semblant al d’un infant quan aprèn: una ment oberta, genuïnament interessada, i una certa dosi candidesa a percebre noves diferències i noves similituds, que portin a nous ordres i estructures enlloc d’imposar-ne els ja coneguts. Concentració enfocada i total. I és que si treballem amb premisses del passat – la reificada experiència- per comprendre el present i accionar, no només no podrem ser creatius, si no que sovint, com ens mostra l’evidència del que ens envolta, és molt probable que ens equivoquem. En un sentit similar Otto Scharmer parla de connectar-se al “no saber” propi per obrir-se a la creativitat. Però qui s’atreveix a ser com “un infant”, quan tots sabem de tot i més que ningú en la nostra celebrada societat de la (des)informació? Qui té el temps per donar atenció genuïna i profunda enmig de tanta hiper connectivitat – quan no hiper superficialitat? La manca de candidesa o “visió sense prejudicis” és la punta d’iceberg de bloquejos cabdals que s’interposen en el nostre camí a la creativitat: la manca d’hàbit, el que sabem, el que creiem, la por a trencar la rutina, a ser rebutjats, la nostra experiència, el voler tenir raó, i la manca d’atenció profunda i centrada, per enumerar-ne uns quants.
Només si aconseguim desfer aquests obstacles podrem adoptar una actitud de creativitat quotidiana en tots els àmbits. Al fer-ho, posar veritablement en qüestió el que hem fet fins ara, com ho hem fet i de resultes el món que hem creat i els seus problemes. I així obrir noves possibilitats i potser fins i tot donar sentit a tot plegat.
What would we do if we knew we could not fail?
