Contemplant
Un eucaliptus que suaument oneja amb el vent. Branques. Més enllà camps segats. Més eucaliptus. Alguna casa i muntanyes de relleu baix. Grills estridents, ocells que intercalen els seus cants. Orenetes que xiulen amb el seu volar entremaliat. La remor del vent. Quatre eurofighters eixordadors esqueixen el cel durant uns segons. Després calma.
Això entra pels meus sentits aquesta tarda de juliol, i és converteix en mi. Des que vaig començar vacances, la resistència al dolce far niente ha anat minvant i ara és quasi imperceptible. Aquestes línies sorgeixen d’un delectar-se en el mateix, amplificant aquests instants cabdell d’allò sense forma ni nom.
Barbecho
Aquesta primera meitat d’any ha estat intensa en molts sentits. Ara el meu cos i la meva ànima estan a punt per deixar anar. Deixar anar la tensió dels horaris que regna durant tot l’any. La logística familiar i professional. Un escenari conegut. I altres coses que a poc a poc cedeixen amb l’alentir de les hores.
Adopto la metàfora del camp en “barbecho” – el gens evocador guaret en català,- i et convido també a considerar-la. No importa de quant de temps disposis, siguin hores, dies o setmanes. Per un moment imagina’t que ets un camp, un tros de terra que ha produït sens repòs aquest any i ara necessita no fer. Només estar. Tan sols rebre. La llum del sol, la carícia del vent. Animals que es passegen en tu, que mengen, excreten, copulen. Reps els cants, gemecs i murmuris de la orquestra de la vida. Deixes que brotin en tu flors de llavors desconegudes. Nius que et reconeixen com l’espai que cercaven. Sents com els arbres continuen a fondejar les seves arrels, tant se val com d’aspre o humida estigui la teva terra. Et reguen pluges d’estels i postes de sol. Reps l’excrement de la guineu, les formigues que et remouen, crits i jocs de tota mena. Entremig d’això descanses. Ets. Escoltes. T’asserenes.
Serveis mínims
En aquest entorn agrícola mediterrani, em fixo amb els mamífers que m’envolten. Les vaques, de per si tranquil·les, es mouen en aquesta calor més a poc a poc encara i quan ho fan és per menjar, beure o rascar-se. Els cavalls fan una versió del mateix, incloent algun joc després que es pongui el sol. Els gossos jauen.
Van passant els dies i – igual que pels animals – el meu impuls a fer és realment baix. Em declaro en serveis mínims. Algun judici moral em repeteix quelcom fins que se’n cansa. Transmuto l’avorriment en contemplació. Deixo anar el “podria fer això” per “això pot esperar”. Canvio l’”aprofitar el temps” pel “ja està tot fet”. Substitueixo el “fer el dropo” pel “descansar i regenerar-me”.
Morint
I des d’aquest ser contemplatiu, neix un diàleg de fi de cicle i inici d’un de nou. En aquest espai, veig la meva vida com si no fos meva i es dibuixa amb claredat allò de mi que ja no necessito. Pors entreteixides de tendresa i aferrament. Decisions sense prendre a punt de caducar. Formes de fer captives d’ideals absurds. Les miro, les observo i participant en una determinació més gran que la meva pròpia, les deixo anar. Al fer-ho, connecto amb les evocadores paraules de Pema Chödron “El viatge cap a la il·luminació consisteix en deixar anar, no en acumular. Es un procés continuu d’obrir-se i rendir-se, com treure’s capa rere capa de roba, fins a restar completament despullats, sense res a amagar. No serveix només pretendre-ho, fent una gran exhibició de despullar-se per després posar-s’ho tot de nou un altre cop, quan ningú no està mirant. La nostra rendició ha de ser genuïna.”
Entenc aquest rendir-se com un deixar anar formes de fer que s’han quedat obsoletes i ja no et serveixen, com la carcassa que els grills perforen i deixen enrere abans de volar amb les seves noves ales – descobriment naturalista de l’estiu. No t’enganyis per això, deixar anar és una forma suau de referir-se a la tasca que realment tens entre mans: deixar morir una part de tu. I rarament l’ombra de la mort deixa indiferent. Per això deixar anar costa tant, encara que sigui per desfer-te d’allò que ja no et serveix. La bona nova és que no cal que sàpigues com fer-ho. Només has de decidir fer-ho i declarar la teva intenció a tu mateix o a altres.
Mirada interior
Cerca moments, dies o setmanes en els que et puguis submergir en el ser, posar-te en barbecho. Declara’t en serveis mínims. Observa la teva vida i a tu mateix. Observa’t en el ser, en el fer i en relació. En aquest espai, pregunta’t: Què has de deixar anar en aquest cicle que ara s’acaba? Què ha de morir en tu per què les teves noves ales puguin desplegar-se?
