Quin fil?
Ara mateix no sé que escriure. Em sento en blanc. No tinc cap idea mental del que sortirà de mi.
Els meus dits premen les tecles de l’ordinador i poc a poc neixen paraules. Negre sobre blanc. Sorgeix alguna cosa a través meu. Una idea, un missatge que es va clarificant. Pren forma. El meu estat mental és de no saber. El meu humor? Incertesa amb confiança. Plaer amb incomoditat.
Perplexa que el meu darrer post fos de l’agost. Com recollir el fil que em connectava a tu? Em dic que no hi ha res a recollir. Tot està teixit, i al mateix temps no hi ha lloc on agafar-se, com diu el Budisme, en aquesta caiguda al buit que es viure. La bona notícia és que no hi ha fons. Girant en un planeta improbable, en una galàxia d’un racó d’un univers en continua expansió. Què puc dir que sigui significatiu? Què et puc dir que no hagis sentit abans, o llegit abans, o arribat tu mateix a aquesta conclusió? No tinc forma de saber-ho. Per tant, compartiré la meva subjectivitat. Una petita nuesa, una història, confiant que tal vegada ressoni en tu.
Earl Grey amb xocolata
Mentre escric me n’adono de la intimitat de l’espai en el que t’escric. És un intimitat de te Earl Grey amb llet i xocolata negra. M’explicaré. A principis de la meva vintena, just després d’acabar d’estudiar, vaig anar a Anglaterra fa fer unes pràctiques. Venia just d’acabar una beca Erasmus a Itàlia, i encara em durava l’embruix de la vida d’estudiant en aquest país germà. Les pràctiques eren a Coventry al centre de la illa britànica. Un lloc conegut per ser com una mena de càstig, no és casual l’expressió de “to be sent to Coventry”. Després de la Dolce Vita, de sobte em vaig trobar treballant de 8 a 3 en una filial de multinacional d’ambient tancat, vivint en un suburbi aïllat en ple hivern, sense mitjà de transport, amics, contactes, i amb els diners justos. Amb problemes digestius que després vaig saber eren somàtics. I per si fos poc, la meva parella mosca pel fet que després d’Itàlia havia marxat a Anglaterra, no volia saber res de mi.
Per un moment vaig mirar-me i dir-me, què collons hi faig jo aquí?
Contacte amb un mateix
La resposta va venir ràpida i clara: millorar el teu anglès. Això em va permetre suportar les condicions que m’haguessin fet fugir a la primera de canvi i a poc, a poc transformar-les. Enmig d’aquest període de resistència, em va venir a visitar la meva amiga Ina. El xute d’energia va ser brutal. Jo continuava treballant, i al arribar a casa, ella m’esperava per un ritual de té Earl Grey amb sucre i llet, acompanyat de xocolata negra. Després parlaven durant hores, cuinàvem i anàvem a dormir com dues germanes. Al cap de setmana ens vàrem escapar a la trepidant Londres, i un altre en vàrem perdre per Stratford-upon-Avon, el lloc natal de Shakespeare. Després d’uns dies Ina va marxar. I poc a poc Coventry va deixar de ser Coventry per transformar-se en una porta d’entrada a la cultura Índia de la meva companya de pis. I una oportunitat per aprofundir en la geografia i cultura del país en motxilla de la mà del grup excursionista local. Però sobretot una experiència per entrar en contacte amb mi mateixa i amb la capacitat de crear el meu camí.
Viatge al centre d’un mateix
En el mateix sentit alguns dels programes de coaching de sis mesos que ofereixo n’emergeix un viatge que la persona vol fer. Res més lluny del típic viatge de vacances. D’aquest període d’auto-exploració neixen desitjos de l’ànima, i un d’ells és un viatge interior o exterior. El cas de la Lia a punt de marxar fora durant cinc mesos, el viatge és una oportunitat per trobar-se amb la seva pròpia solitud, experiència que s’ha negat des que de molt jove va començar a viure en parella. En el cas del Lluís, el viatge es un moment crític per un canvi de rumb professional, en el que fora del seu context habitual poder veure’s a ell mateix i emprendre nous passos sense condicionants.
Temple de la pròpia solitud
No s’ha de subestimar el poder d’un canvi de context. El context que t’envolta i les persones que el composen és el que et recorda qui ets i què has de fer,….i per això, entre altres coses, costa tant canviar. Quan ja no ets qui erets, el context s’encaparra en voler que encaixis. En canvi quan surts del teu entorn resulta més fàcil connectar amb qui ets i el que has vingut a fer. Al fer-ho estàs construint o més ben dit forjant el temple de la teva solitud adulta, en paraules del poeta David Whyte (del poema The House of Belonging).
R.M.Rilke a la seva Carta número 7 de Cartes a un jove poeta, també parla de solitud com un espai difícil a conquerir, però absolutament necessari per estimar de veritat. Un espai en el que precisament, al apropar-te a tu mateix es converteix en un pont cap als altres per connectar des de l’autenticitat i el sentit. Tal i com faig en aquest post: des de la meva meva solitud a la teva.
Bona tardor,
Coaching grupal a través de la poesia. Gener, març i abril de 2019. Inscripcions obertes.
