Fa tot just dues setmanes que vaig perdre una persona estimada. He navegat sentiments de dol, de ràbia, de tristor. Ara s’em fa present la seva absència, teixida en una sensació d’estranyesa, en forma de “com si no pogués ser”.
Porto la meva atenció al verb emprat: perdre. El tan utilitzat “perdre algú”. Perdre implica possessió prèvia. I tanmateix, mai arribem a posseir res. Ella se’n va anar. La força vital va deixar d’animar el seu cos per tornar a la font.
El mateix succeirà amb tu, jo i tothom. Ets l’embolcall d’una força que no et pertany però que t’ha estat cedida per un temps. La pregunta llavors és: Com honores aquesta força i et fas digne del regal de la vida?
Fa anys que sostinc aquest pregunta al meu centre. I en certa forma, tot allò que faig és un intent de respondre-la.
Les paraules han estat grans amigues en aquesta intenció, i és precisament en aquest període que aflora en mi la necessitat d’explorar i compartir mitjançant poemes, expressió fins ara reservada a la pròpia intimitat i en alguns casos durant programes de coaching.
Ningú ens ensenya a perdre,
i tanmateix és una constant segura
en aquest estrany viatge.
Perdre algú estimat,
perdre un somni,
perdre la salut,
perdre un ofici,
perdre la vida.
Ara t’hem perdut a tu.
Ja no hi ets,…
La teva marxa ens ha trasbalsat.
Ara, hem de tornar a inventar-nos com a família,
com a organisme.
El buit que has deixat ens convida a ser millors,
a obrir els nostres cors i deixar-nos de foteses,
ens empeny a estimar-nos,
a estar presents,
precisament ara que els dies,
encara són foscos,
i les nostres veus sonen tristes i fondes.
Perdre – magda barceló
Mirada interior
I és en aquest constant perdre, deixar anar, canviar de pell, tornar a trobar-se,…. que et pregunto: Què et crida el teu propòsit a fer en aquest moment? Com pots donar-li espai?
