“Connectar a través de la similitud, a través de la comunió és meravellós, necessari i no obstant això, a mesura que com a adults evolucionem es converteix en una pràctica limitant i gens recomanable.”
Aquest post és el sisè de la sèrie de posts i converses en els que exploro cadascuna de les nou capacitats bàsiques que configuren la ment autora de si mateixa, segons la teoria de desenvolupament adult de el professor emèrit de Harvard, Robert Kegan.
La similitud (no) ho és tot
Recordo a les meves primeres amigues d’adolescència. Aquest compartir amb l’altre el món interior d’un, i també l’exterior. Descobrir similituds i més similituds, en un oceà d’intimitat. Un nou sentit de pertinença. Hi havia unes persones allà fora, al món a qui jo pertanyia, més enllà de la meva familia. En aquest entorn, i després en grup, s’obria una possibilitat de descobrir-me a mi mateixa que abans no exisitía. Després al conèixer a qui seria la meva parella de vida, la nostra història – com la de tantes parelles – es va forjar en una comunió de formes de pensar, anhels i orientacions similars. Connectar a través de la similitud, a través de la comunió és meravellós, necessari i no obstant això, a mesura que com a adults evolucionem es converteix en una pràctica limitant i gens recomanable.
“Encaixar” et tranquil·litza i tranquil·litza als altres
El codi de relació de la similitud és molt evident en la parella, però també en cercles d’amics, família i organitzacions. Per compartir un espai íntim, has de “ser igual”, compartint experiències, formes d’interpretar la realitat ,. … Quan això passa, et sents tranquil, segur. Saps que quan “encaixes” els altres es senten més còmodes al teu costat, ja que la diferència, la diversitat tendeix a desestabilitzar – veure post anterior. D’aquesta manera, tendim a conformar amb el que s’espera de nosaltres per no generar tensions, perquè els altres no estiguin incòmodes.
Els límits de la similitud
Vull compartir un exemple que ilustra una de les limitacions de connectar des de l’”encaixar”, des de la similitud. Fa poc vaig topar amb una persona coneguda que acabava de separar-se. Al preguntar-li com estava, em va dir amb un somriure sincer, sense mica d’enyorança, “estic tan bé, de veritat … .Crec que en el matrimoni em vaig amotllar massa a ell, no sé perquè .. … Ara per sort, puc tornar a ser jo mateixa.”
Aquesta situació expressa un dels límits de connectar íntimament a través de la similitud: que a llarg termini, es tradueix en sacrificar la nostra autenticitat per pertinença a un sistema, parella o ideal. Deixem d’expressar el nostre potencial per encaixar. Però més enllà d’això, de forma conscient o inconscient, també reclamem a l’altre que es sacrifiqui per nosaltres, per la relació. Que deixi de banda les seves preferències, que s’emmotlli, que deixi anar part de la seva expressió única. Quan això passa, i això passa de manera inevitable si no aprenem una forma diferent d’estar en intimitat, o bé ens consumim en diferents graus de ressentiment, o bé la relació es trenca.
Una altra forma d’intimitat, apropar-nos a les nostres diferències
Hi ha un camí més enllà de trencar la relació o ressentir-se per les exigències de la similitud (com la necessitat de fusionar-se, de sentir el mateix, de pensar el mateix, d’actuar de forma similar, etcètera). Aquest camí, transcendeix aquesta falsa dicotomia i consisteix a connectar a través de la diferència.
David Schnarch (1) explica que la intimitat evolucionada consisteix en la capacitat d’acostar-se l’altre a mesura que ens tornem més diferents. Per exemple, prenguem el cas d’una parella, amb l’hàbit i convenciment que només poden connectar íntimament a través de la similitud. Ell torna a casa de la feina, ha tingut un dia pèssim, marcat per desavinences amb el seu supervisor, problemes de qualitat i un llarg i gris etcètera. Està cansat i de mal humor. En canvi, per a ella, el dia ha estat fabulós. L’editorial ha respost que està interessada en publicar el seu manuscrit i ja té la trama per la seva propera novel·la. Quan es troben, ell comença compartint el seu sentir, i ella se sent empesa a connectar amb les emocions d’ell. Tots dos s’embarguen de la negativitat del dia d’ell, i ella s’oblida de compartir la seva experiència, anticipant massa dissonància.
Considerem ara la mateixa parella, que ha desenvolupat la seva capacitat de connectar a través de la diferència. Ell comença compartint el seu feixuc dia. Ella l’escolta i el comprèn, però en fer-ho l’estat emocional del seu espòs no l’arrossega. Està ancorada en un espai emocional i relacional més enllà de les experiències d’un o l’altre. Després d’escoltar-lo i donar-li tot l’espai, li pregunta: ¿Et sents preparat per escoltar com m’ha anat a mi? Ell assenteix des d’un espai net, sense expectatives ni exigències. Escolta l’experiència d’ella i es permet participar de la seva alegria i entusiasme. Tots dos es senten a prop l’un de l’altre. En la consciència de la seva diferència, la seva intimitat creix.
Relacions autònomes com a pre-requisit
Per poder a poder connectar desde la diferència, segons R. Kegan (2) cal aprendre a transcendir les relacions de mutualitat, construïdes en una “realitat compartida” segons les quals, per sentir-me feliç, la meva parella ha de sentir-se feliç. I si jo em sento trist, la meva parella també. Des d’aquest espai relacional assumim una identitat semblant, i per tant la comunicació implícita o no explícita, ja ens va bé.
Per anar més enllà de les relacions de mutualitat, cal caminar cap a relacions autònomes. Aquestes, en lloc d’assumir similitud, assumeixen la diferència entre les dues parts, i per això valoren especialment la comunicació explícita.
Quan dos o més persones es comuniquen des d’una relació autònoma, tendeixen a conrear el goig de conèixer les textures i subtileses de l’experiència de l’altre. Des de la seva autonomia poden participar acostant-se al sentir de l’altre, sense fondres en ell. Quan això passa, l’experiència d’intimitat pren un caire profund ja que permet sentir la proximitat de l’altre, tastar la seva diferència sense sentir-se’n amenaçat, apreciar-la sense necessitat de canviar-la, ni fer res a l’respecte. La connexió a través de la diferència en una relació autònoma, expandeix la frontera de la intimitat a un horitzó deliciosament enriquidor.
Que t’aporta l’intimitat des de la diferència?
Quan connectem des de la diferència, el concepte de connexió i d’estimar es reconfigura. Estimar deixa de significar perdre’s en l’altre, i en canvi es tradueix en participar en la vida de l’altre, restant ancorat en la pròpia.
Amb la intimitat en la diferència, ens resulta més fàcil ser directes, ja que no hem de “encaixar”, i podem expressar més lliurement la nostra experiència, punts de vista, anhels i interessos.
A nivell personal, al relacionar-nos des de la diferència, les relacions cobren més vida, tenen més espai per respirar, existeixen més possibilitats. A nivell professional, aquest tipus de relació permet desenvolupar el talent de tots, i les col·laboracions es tornen més potents.
4 passos per posar en pràctica l’intimitat en la diferència
1- Desenvolupa la teva autoritat interna, integritat, visió i capacitat d’obrir-te a la diversitat.
2- Quan estiguis en relació, para atenció a la tendència a fixar-te en les similituds que comparteixes amb l’altra persona. Prova de portar la teva atenció en com de diferent és la vostra experiència d’alguna cosa i expressa-ho. Rep l’impacte en tu i en l’altre de fer-ho.
3- Quan en relació, perdis la connexió amb la teva experiència interna (el pas previ per relacionar-te des de la mutualitat), opta per dos dels següents passos:
- Genera distància física, allunyant-te de l’altre. Pregunta’t què sents, torna a ancorar-te a la teva experiència personal. Torna a la connexió, ara mantenint la diferència.
- Acosta’t físicament a l’altre i explica les diferències de la teva experiència versus l’experiència de l’altre. Relaxa’t en la diferència. Sent la connexió a través de la mateixa.
4- En paral·lel, mitjançant la pràctica de la intimitat en la diferència, adona’t-en de com de nutritiva i alliberadora resulta per a tu mateix i per a les persones que es relacionen de forma autònoma. Cultiva la compassió cap a persones que connecten des de la similitud, sense cohibir la teva expressió autèntica.
(1) Schnarch, David (2009). Passionate Marriage: Keeping Love and Intimacy Alive in Committed Relationships.
(2) Kegan, Robert (2003). Desbordados. Cómo afrontar las exigencias psicológicas de la vida actual.
