© 2019 Magda Barceló.
  • LANGUAGES  
  • CA
  • ES
  • EN

Magda Barceló

  • Sobre mi
  • Coaching
  • Tu vida épica
  • Blog
  • Contacta’m

El poder d’un canvi de context

Dimarts, 16 octubre 2018 by admin

Quin fil?

Ara mateix no sé que escriure. Em sento en blanc. No tinc cap idea mental del que sortirà de mi. 

Els meus dits premen les tecles de l’ordinador i poc a poc neixen paraules. Negre sobre blanc. Sorgeix alguna cosa a través meu. Una idea, un missatge que es va clarificant. Pren forma. El meu estat mental és de no saber. El meu humor? Incertesa amb confiança. Plaer amb incomoditat. 

Perplexa que el meu darrer post fos de l’agost. Com recollir el fil que em connectava a tu? Em dic que no hi ha res a recollir. Tot està teixit, i al mateix temps no hi ha lloc on agafar-se, com diu el Budisme, en aquesta caiguda al buit que es viure. La bona notícia és que no hi ha fons. Girant en un planeta improbable, en una galàxia d’un racó d’un univers en continua expansió. Què puc dir que sigui significatiu? Què et puc dir que no hagis sentit abans, o llegit abans, o arribat tu mateix a aquesta conclusió? No tinc forma de saber-ho. Per tant, compartiré la meva subjectivitat. Una petita nuesa, una història, confiant que tal vegada ressoni en tu.

Earl Grey amb xocolata

Mentre escric me n’adono de la intimitat de l’espai en el que t’escric. És un intimitat de te Earl Grey amb llet i xocolata negra. M’explicaré. A principis de la meva vintena, just després d’acabar d’estudiar, vaig anar a Anglaterra fa fer unes pràctiques. Venia just d’acabar una beca Erasmus a Itàlia, i encara em durava l’embruix de la vida d’estudiant en aquest país germà. Les pràctiques eren a Coventry al centre de la illa britànica. Un lloc conegut per ser com una mena de càstig, no és casual l’expressió de “to be sent to Coventry”.  Després de la Dolce Vita, de sobte em vaig trobar treballant de 8 a 3 en una filial de multinacional d’ambient tancat, vivint en un suburbi aïllat en ple hivern, sense mitjà de transport, amics, contactes, i amb els diners justos. Amb problemes digestius que després vaig saber eren somàtics. I per si fos poc, la meva parella mosca pel fet que després d’Itàlia havia marxat a Anglaterra, no volia saber res de mi. 

Per un moment vaig mirar-me i dir-me, què collons hi faig jo aquí?

Contacte amb un mateix

La resposta va venir ràpida i clara: millorar el teu anglès. Això em va permetre suportar les condicions que m’haguessin fet fugir a la primera de canvi i a poc, a poc transformar-les. Enmig d’aquest període de resistència, em va venir a visitar la meva amiga Ina. El xute d’energia va ser brutal. Jo continuava treballant, i al arribar a casa, ella m’esperava per un ritual de té Earl Grey amb sucre i llet, acompanyat de xocolata negra. Després parlaven durant hores, cuinàvem i anàvem a dormir com dues germanes. Al cap de setmana ens vàrem escapar a la trepidant Londres, i un altre en vàrem perdre per Stratford-upon-Avon, el lloc natal de Shakespeare. Després d’uns dies Ina va marxar. I poc a poc Coventry va deixar de ser Coventry per transformar-se en una porta d’entrada a la cultura Índia de la meva companya de pis. I una oportunitat per aprofundir en la geografia i cultura del país en motxilla de la mà del grup excursionista local. Però sobretot una experiència per entrar en contacte amb mi mateixa i amb la capacitat de crear el meu camí.

Viatge al centre d’un mateix

En el mateix sentit alguns dels programes de coaching de sis mesos que ofereixo n’emergeix un viatge que la persona vol fer. Res més lluny del típic viatge de vacances. D’aquest període d’auto-exploració neixen desitjos de l’ànima, i un d’ells és un viatge interior o exterior. El cas de la Lia a punt de marxar fora durant cinc mesos, el viatge és una oportunitat per trobar-se amb la seva pròpia solitud, experiència que s’ha negat des que de molt jove va començar a viure en parella. En el cas del Lluís, el viatge es un moment crític per un canvi de rumb professional, en el que fora del seu context habitual poder veure’s a ell mateix i emprendre nous passos sense condicionants. 

Temple de la pròpia solitud

No s’ha de subestimar el poder d’un canvi de context. El context que t’envolta i les persones que el composen és el que et recorda qui ets i què has de fer,….i per això, entre altres coses, costa tant canviar. Quan ja no ets qui erets, el context s’encaparra en voler que encaixis. En canvi quan surts del teu entorn resulta més fàcil connectar amb qui ets i el que has vingut a fer. Al fer-ho estàs construint o més ben dit forjant el temple de la teva solitud adulta, en paraules del poeta David Whyte (del poema The House of Belonging). 

R.M.Rilke a la seva Carta número 7 de Cartes a un jove poeta, també parla de solitud com un espai difícil a conquerir, però absolutament necessari per estimar de veritat. Un espai en el que precisament, al apropar-te a tu mateix es converteix en un pont cap als altres per connectar des de l’autenticitat i el sentit. Tal i com faig en aquest post: des de la meva meva solitud a la teva.

Bona tardor,

Coaching grupal a través de la poesia.  Gener, març i abril de 2019. Inscripcions obertes.

CoachingcontextRilkesolitudWhyte
Read more
  • Published in Uncategorized
No Comments

Barbecho, serveis mínims i morir

Dijous, 19 juliol 2018 by admin

Contemplant

Un eucaliptus que suaument oneja amb el vent. Branques. Més enllà camps segats. Més eucaliptus. Alguna casa i muntanyes de relleu baix. Grills estridents, ocells que intercalen els seus cants. Orenetes que xiulen amb el seu volar entremaliat. La remor del vent. Quatre eurofighters eixordadors esqueixen el cel durant uns segons. Després calma.

Això entra pels meus sentits aquesta tarda de juliol, i és converteix en mi. Des que vaig començar vacances, la resistència al dolce far niente ha anat minvant i ara és quasi imperceptible. Aquestes línies sorgeixen d’un delectar-se en el mateix, amplificant aquests instants cabdell d’allò sense forma ni nom. 

Barbecho

Aquesta primera meitat d’any ha estat intensa en molts sentits. Ara el meu cos i la meva ànima estan a punt per deixar anar. Deixar anar la tensió dels horaris que regna durant tot l’any. La logística familiar i professional. Un escenari conegut. I altres coses que a poc a poc cedeixen amb l’alentir de les hores. 

Adopto la metàfora del camp en “barbecho” – el gens evocador guaret en català,- i et convido també a considerar-la. No importa de quant de temps disposis, siguin hores, dies o setmanes. Per un moment imagina’t que ets un camp, un tros de terra que ha produït sens repòs aquest any i ara necessita no fer. Només estar. Tan sols rebre. La llum del sol, la carícia del vent. Animals que es passegen en tu, que mengen, excreten, copulen. Reps els cants, gemecs i murmuris de la orquestra de la vida. Deixes que brotin en tu flors de llavors desconegudes. Nius que et reconeixen com l’espai que cercaven. Sents com els arbres continuen a fondejar les seves arrels, tant se val com d’aspre o humida estigui la teva terra. Et reguen pluges d’estels i postes de sol. Reps l’excrement de la guineu, les formigues que et remouen, crits i jocs de tota mena. Entremig d’això descanses. Ets. Escoltes. T’asserenes.

Serveis mínims

En aquest entorn agrícola mediterrani, em fixo amb els mamífers que m’envolten. Les vaques, de per si tranquil·les, es mouen en aquesta calor més a poc a poc encara i quan ho fan és per menjar, beure o rascar-se. Els cavalls fan una versió del mateix, incloent algun joc després que es pongui el sol. Els gossos jauen.

Van passant els dies i – igual que pels animals – el meu impuls a fer és realment baix. Em declaro en serveis mínims. Algun judici moral em repeteix quelcom fins que se’n cansa. Transmuto l’avorriment en contemplació. Deixo anar el “podria fer això” per “això pot esperar”. Canvio l’”aprofitar el temps” pel “ja està tot fet”. Substitueixo el “fer el dropo” pel “descansar i regenerar-me”. 

Morint

I des d’aquest ser contemplatiu, neix un diàleg de fi de cicle i inici d’un de nou. En aquest espai, veig la meva vida com si no fos meva i es dibuixa amb claredat allò de mi que ja no necessito. Pors entreteixides de tendresa i aferrament. Decisions sense prendre a punt de caducar. Formes de fer captives d’ideals absurds. Les miro, les observo i participant en una determinació més gran que la meva pròpia, les deixo anar. Al fer-ho, connecto amb les evocadores paraules de Pema Chödron “El viatge cap a la il·luminació consisteix en deixar anar, no en acumular. Es un procés continuu d’obrir-se i rendir-se, com treure’s capa rere capa de roba, fins a restar completament despullats, sense res a amagar. No serveix només pretendre-ho, fent una gran exhibició de despullar-se per després posar-s’ho tot de nou un altre cop, quan ningú no està mirant. La nostra rendició ha de ser genuïna.”

Entenc aquest rendir-se com un deixar anar formes de fer que s’han quedat obsoletes i ja no et serveixen, com la carcassa que els grills perforen i deixen enrere abans de volar amb les seves noves ales – descobriment naturalista de l’estiu. No t’enganyis per això, deixar anar és una forma suau de referir-se a la tasca que realment tens entre mans: deixar morir una part de tu. I rarament l’ombra de la mort deixa indiferent. Per això deixar anar costa tant, encara que sigui per desfer-te d’allò que ja no et serveix. La bona nova és que no cal que sàpigues com fer-ho. Només has de decidir fer-ho i declarar la teva intenció a tu mateix o a altres.

Mirada interior

Cerca moments, dies o setmanes en els que et puguis submergir en el ser, posar-te en barbecho. Declara’t en serveis mínims. Observa la teva vida i a tu mateix. Observa’t en el ser, en el fer i en relació. En aquest espai, pregunta’t: Què has de deixar anar en aquest cicle que ara s’acaba? Què ha de morir en tu per què les teves noves ales puguin desplegar-se? 

CoachingCoaching IntegralcontemplacióPema Chödronrepòs
Read more
  • Published in Uncategorized
No Comments

Canviant de segona pell (II)

Dilluns, 02 juliol 2018 by admin

Canviant de segona pell (II)

(continua del post anterior)

Sentir com a portal a la teva raó de ser

Sentir també és un portal per indagar sobre el teu propòsit, sobre la raó per la qual existeixes. Aquest tema és la pedra angular de la meva pràctica de coaching, i també l’exploració central del llibre que estic escrivint. Per això et pregunto: ¿Quan és que et sents més viu, més vibrant? En quins moments sents que la teva vida té sentit? Què fas i com? De quina forma està això relacionat amb el teu propòsit aquí?

Connectant amb la teva forma de fer

Considerar aquestes preguntes i obrir-te al que sents et connectarà amb la teva forma única de fer les coses, sense importar quan gran o petit sigui el teu afany. Així va ser en el meu cas, al permetrem sentir el vertigen davant la tasca que tenia davant. Podia haver-ho llençat tot i no pensar-hi més, però no m’hagués sentit jo mateixa en fer-ho. És més, en fer-ho em vaig acostar més a mi mateixa, als meus valors i la meva manera de ser.

La vida ens ofereix oportunitats constants per convertir-nos més en nosaltres. Una manera de passar-les per alt és etiquetant subtilment cada quefer com transcendent o intranscendent. Important o sense importància. Això crea una experiència limitada en la que dónes la teva atenció plena al que és important i la retires quan creus que no ho és. No obstant això, la vida transcorre en cada moment. En cada moment. I la teva raó d’existir té la capacitat de manifestar-se també en cada moment. Mentre et cordes les sabates. Mentre fregues els plats. Mentre portes els nens a l’escola. Mentre llegeixes aquest post. Cada un d’aquests moments està embarassat. Conté tots els elements per obrir-se a través teu de forma única. Però per fer-ho necessita la teva atenció. La teva atenció plena. Sentir, escoltar, rebre. Respondre a la invitació d’obrir-te a una forma teva, plena i autèntica de fer-ho. Quan parlo d’obrir-te no vol dir fer una llista d’opcions en la teva ment i triar estratègicament una d’elles, sinó més permetre’t una cosa que d’alguna manera ja hi és, però que necessita de la teva atenció per mostrar-se, per revelar-se.

Mirada interior

Et convido a posar l’atenció en alguna cosa que consideris poc important. I quan vagis a viure-ho o a fer-ho, donar-li tota la teva atenció. Simplement observa. Els teus pensaments, les sensacions en el teu cos, les teves emocions. Ara, considera aquesta pregunta: Què vol mostrar-se a través teu en aquest moment? Què vol manifestar-se a través de la teva atenció? Com pots participar-hi?

Coachingpresenciapropòsit vitalsentir
Read more
  • Published in Uncategorized
No Comments

Canviant de segona pell (I)

Dilluns, 04 juny 2018 by admin

Canviant de pell

Al moment d’escriure aquest post, estic acabant de deixar l’espai en el qual he viscut durant onze anys i començant a viure en un de nou. Enmig del procés, algú em va dir, l’habitatge és la teva segona pell. Mai abans ho havia considerat així, i ara trobo aquesta frase plena de sentit. La forma en què visc aquest procés és lluny de lineal. Abans d’encarar-lo pensava, d’acord, deixo de viure aquí, empaquetem tot i comencem a viure allà. Però tot i que porto un mes ja en el nou espai, encara no em sento completament en ell. Fa dies que resistia el fet de mirar les coses que no m’emporto al nou espai, bastants llibres, CDs, joguines, roba, coses,… Pensaba que era per la càrrega de treball que representava. No obstant això, després romancejar amb el procés diverses setmanes, vaig aconseguir reservar temps en la meva agenda per dedicar-lo exclusivament a això. A mesura que la data assenyalada s’apropava, augmentava la meva sensació d’ansietat i lleuger vertigen. Quan per fi va arribar el dia i vaig poder començar a mirar la bèstia als ulls, em vaig adonar de la naturalesa única de la tasca.

Sentir per estar amb el que és

Així com vaig començar a revisar cosa per cosa, llibre per llibre, les emocions unides a records van començar a arribar, amb les seves llàgrimes, rialles i sacsejades. Llavors vaig entendre el treball que tenia davant. Era prendre cada objecte, cada peça de roba, cada record, sentir les emocions i records que evocava en mi, donar-li les gràcies i col·locar-lo amb amor al seu lloc. “El seu lloc” la majoria de vegades incloïa deixar-lo anar.

Al meu entendre, sentir és un primer pas essencial per a molts processos. Per agrair, per rebre, per honorar, per deixar anar. Sentir vol dir obrir-te a allò que més enllà de les teves racionalitzacions, succeeix en el teu interior en qualsevol moment. Connectar amb el que sents pot sorprendre’t. De vegades se suposa que has de sentir pena, però no obstant això et sents alegre i alliberat. Per exemple, en la meva circumstància pensava que sentiria avorriment amb el procés, i en canvi, va ser una experiència rica, energitzant i plena de matissos.

Sentir com a portal a la teva raó de ser

Sentir també és un portal per indagar sobre el teu propòsit, sobre la raó per la qual existeixes. Aquest tema és la pedra angular de la meva pràctica de coaching, i també l’exploració central del llibre que estic escrivint. Per això et pregunto: ¿Quan és que et sents més viu, més vibrant? En quins moments sents que la teva vida té sentit? Què fas i com? De quina forma està això relacionat amb el teu propòsit aquí?

Coachingpresenciapropòsit vitalsentir
Read more
  • Published in Uncategorized
2 Comments

Una trobada amb la dona que sóc

Dimecres, 09 maig 2018 by admin

“Crea una visió tan clara, que les teves pors es tornin irrellevants.” Anònim.

Després de diversos anys de ser formadora del programa de lideratge per dones Coming Into Your Own , oferir programes a França, Turquia i EEUU, i ser part del consell de la entitat fundadora The Ashland Institute , aquest segon semestre oferiré per primera vegada una versió del mateix a Reus (i Espanya).

El que fa únic “Una trobada amb la dona que sóc” – nom amb el que ha estat traduït- és el comptar amb la metodologia i dinàmiques de treball transformadores, experimentada per incomptables grups de persones que han participat en el moviment global Coming Into Your Own.

Aquesta versió del mateix està a enfocat a tancar el 2018 i obrir el 2019 amb la claredat i intenció que permetin fer realitat la visió de cadascuna. En concret inclou: 

  • dues sessions presencials
  • dinàmiques transformadores
  • exercicis post-sessió
  • una hora de coaching personalitzat
  • suport grupal

Si ets dona i sents que el programa et crida, t’animo apuntar-t’hi. 

Si ets home, et convido a compartir aquesta iniciativa amb les dones significatives del teu entorn. Ho apreciaran ;+)

Més informació i inscripcions.

I com sempre, contacta’m per una conversa sense compromís per aquesta o una altra col·laboració.

Cordialment,

Magda

Coming Into Your OwndonesLideratgeUna trobada amb la dona que sóc
Read more
  • Published in Uncategorized
No Comments

El conflicte i tu, una invitació a la complexitat

Dimecres, 04 abril 2018 by admin

El conflicte i jo

El conflicte ha estat una constant en la meva vida, com en la vida de tantes persones. Conflicte familiar, conflicte personal, conflicte polític, històric, …

Considero al conflicte intern, o la tensió entre el que un desitja i el que és possible en la seva experiència vital, com una cosa que ens empeny a aprendre i a superar-nos.

El conflicte a nivell biològic

No obstant això, en general, el conflicte no és apreciat i hi ha raons de pes perquè sigui així. Diane Musho Hamilton en el seu llibre Everything is workable , explica que estem condicionats genèticament per fugir del conflicte. El nostre sistema nerviós busca acabar la tensió generada en el conflicte amb una altra persona, d’aquí els impulsos de fugida, lluita o congelació, ja que ancestralment, el conflicte ha determinat la diferència entre viure o morir.

Triangle viciós

Una forma comuna d’interpretar el conflicte, que trobo sovint en la meva pràctica de coaching  amaga una disposició de rols perniciosa. Es tracta del familiar triangle víctima, perpetrador, rescatador. Atura’t per un moment i considera un conflicte existent en la teva vida. Ets capaç de situar-te en algun d’aquests rols, sigui el de víctima, perpetrador o rescatador? Si ho ets, considera per un moment el complex emocional-cognitiu que l’acompanya. Fixa’t en les sensacions físiques, les emocions, els pensaments que t’acompanyen al costat d’aquest paper.

El problema més greu d’aquest triangle és com es distribueix el poder al mateix de forma conscient o inconscient. Si som víctimes, no tenim cap poder. Si som perpetradors hem tingut el poder d’atacar, potser tot el poder. Si som rescatadors tenim el poder de salvar a la víctima dels seus problemes. No obstant això la realitat sempre és més complexa. En la meva experiència, tots disposem de cert poder. El que fem amb ell és responsabilitat nostra. Podem usar-lo o cedir-lo a altres.

Un altre de les conseqüències d’aquesta visió és que polaritza entre bons i dolents. El rescatador i la víctima són els bons. El perpetrador és el dolent. Així de simple i així de lluny de la veritable naturalesa de les persones i els processos.

Alternativa: agents complexos

Hi ha una alternativa al triangle i és la de saber-nos agents responsables de les nostres vides. Amb el nostre poder personal, el poder de les nostres accions i amb la complexitat que ens caracteritza i que caracteritza qualsevol conflicte.

Des d’aquesta òptica, el conflicte es presenta, tal com explica Robert Kegan en el seu clàssic Desbordados, com una oportunitat per entrar en contacte amb la nostra complexitat i la de l’altra part. El conflicte emergeix de la simplificació de les nostres postures, i és a partir de convidar la nostra complexitat i la de l’altre on hi ha evolució.

En aquest sentit no es tracta de solucionar el conflicte, sinó en lloc d’això, deixar que el conflicte ens solucioni. I a nivell pràctic això que significa et pots preguntar? Doncs que manifestat el conflicte, potser no hi hagi molt a “fer”, en el sentit d’accionar. Potser pots acceptar la invitació del conflicte a estar i observar. A deixar que el conflicte et treballi internament posant-te en contacte amb la teva complexitat i la de l’altra part. I així, sortir reconfigurat, evolucionat, harmonitzat, podent transcendir el conflicte mateix.

Mirada interior

Considera a un dels teus conflictes actuals. Et reconeixes en alguna de les parts del triangle viciós? Com seria si convidessis més complexitat teva i de les altres parts? Què significaria deixar que el conflicte et solucioni?

complejidadcomplexitatconflicteDiane Musho Hamilton
Read more
  • Published in Uncategorized
No Comments

T’animes a connectar des de l’autenticitat?

Dimarts, 09 gener 2018 by admin

Inicio l’any convidant-te a participar en el taller lúdic-pràctic “Connectant des de l’autenticitat” on experimentarem l’autenticitat en les interaccions personals a través d’un context especialment dissenyat per cultivar-la. De forma amena i relaxada, explorarem l’autenticitat, la receptivitat i la curiositat ampliant la nostra consciència sobre com relacionem amb nosaltres mateixos i amb els altres.

Data: dimarts 23 de gener de 2018
Horari: 16:00 a 19:00
Preu: gratuït
Lloc: Espai Equilibra, C/Sant Joan, 28, 2n – Reus

Per participar-hi només et cal enviar un correu amb el teu nom a hola@magdabarcelo.com.

Vincle a l’event a Facebook.

autenticitatintel·ligència relacionalreceptivitat
Read more
  • Published in Uncategorized
No Comments

Durant el 2018, com continuaràs a desenvolupar-te?

Dijous, 07 desembre 2017 by admin

S’acaba l’any i després de fer cert balanç sobre el que ha estat, el que ha funcionat i el que no, els aprenentatges fets, sentint i expressant agraïment a totes les persones que ho han fet possible,…. em trobo de ple enfocada en el nou any.

Sumat a l’aprenentatge orgànic que m’impregna dia a dia fruit d’acompanyar a persones amb tota la seva complexitat i unicitat, aquest any he fet una aposta forta per integrar el meu desenvolupament adult i com a coach de forma estructurada i periòdica. El resultat? Em sento profundament determinada, preparada i inspirada a continuar a fer el que faig i també m’he fet més conscient sobre el valor inestimable que té invertir en el nostre desenvolupament adult.

Quan dic desenvolupament, sovint s’equipara a aprendre coses noves, tècniques, o habilitats. Això és fantàstic, i tanmateix, quan em refereixo a desenvolupament adult parlo d’una altra cosa. Em refereixo a fer créixer la nostra capacitat mental, cognitiva-emocional, relacional i somàtica, el que inevitablement clarifica el nostre propòsit vital i en facilita la seva manifestació.

La pregunta que et faig és:

Durant el 2018, com continuaràs a desenvolupar-te?

I alguns suggeriments específicament dissenyats per accelerar el teu desenvolupament durant aquest nou any:

  • Experiència d’aprenentatge d’Intel·ligència Relacional (places limitades)

Link a programa i inscripcions. 

  • Creixement personal al fil dels poemes (places limitades)

Link a programa i inscripcions.

  • Coaching individual
    Programa individualitzat d’acompanyament vital, de 5 a 12 mesos de durada. Presencial o per videoconferència.
  • Coaching grupal
    Programa grupal d’acompanyament vital de 5/6 mesos. Presencial o per videoconferència.

T’animo a contactar-me si t’interessa algun d’aquests oferiments, per parlar-ne sense compromís.

Desitjo que gaudeixis plenament del Nadal, tancament i obertura d’any,

 

 

coaching grupaldesarrollo adultoDesenvolupament Adultexperiencia de aprendizajeInteligencia Relacionalintel·ligència relacionalpoemes
Read more
  • Published in Uncategorized
No Comments

Cuando crear es evolucionar (II)

Dimecres, 13 setembre 2017 by admin

(continúa del post anterior)

Creando nos creamos

Una de las aportaciones de la post-modernidad según Wilber es la de hacer explícito la importancia del contexto a la hora de generar sentido o crear significado. También afirma que puesto que los contextos son infinitos, la evolución del cosmos pasa en una de sus dimensiones a través del proceso de generación de sentido personal y colectivo.

Passarel·les 

Avui caminant pel Montsant,
passarel·les arran del precipici.
Un pas en fals i de sobte,
el no res.

Ahir vosaltres,
ensurt a la carretera.
Una reacció fora de temps i de cop,
el no res.

En tot moment, caminem per passarel·les.
Per això cal anar amb compte.
Un no pot anar massa amb compte,
em van dir una vegada.

Anar amb compte vol dir parar atenció.
A un mateix, als altres, a l’entorn.
I malgrat les passarel·les, malgrat l’abisme,
gosar crear.

Creant, ens creem.
Creant, descobrim qui som,
quan en el procés, trobem sorpresos traces
de la nostra fugissera essència.

No parlo de grans creacions.
Dibuixos en una pissarra o a la sorra,
a voltes vindran onades i l’esborraran.
I tanmateix no importa.

La vibració haurà sorgit,
haurà deixat petjada.
En algun cor,
en algun univers.

Tal y como expreso en mi poema crear requiere una gran dosis de coraje. Sabernos efímeros, viajeros de una misteriosa broma cósmica y aún así osar crear. Cuando lo hacemos, nos creamos a nosotros mismos, realizando nuestro potencial y contribuíendo a la evolución.

Crear como forma de vida

Dos sesiones en Sea Harts, me sacudieron internamente en cuanto a mi relación con la creatividad. Me di cuenta que de alguna forma, me estaba guardando proyectos creados, por pensar que tal vez no eran demasiado buenos. O por esperar a estar lista y así poder sacarlos a la luz cuando llegara el momento apropiado. Me di cuenta de cómo de forma sutil, estaba estancando el río de mi creatividad, intentando controlarlo. ¿Alguna versión de esto resuena en tí? Lo que aprendí, fue que, cuanto más controlamos nuestro flujo creativo, más debil de vuelve. Y lo contrario, cuanto más nos soltamos y dejamos ir el mismo, más cerca de nosotros mismos estamos y más fuerza vital nos es dada para continuar creando. Una versión de lo mismo lo expresó bellamente Martha Graham:

Existe una vitalidad, una fuerza vital, un estar dispuesto que se transmite a través de la acción, y dado que solo existe una persona como tu, en todo el tiempo, esta expresión resulta única. Y si la bloqueas, no volverá a existir nunca más a través de ningún otro medio y se habrá perdido para siempre.

Mirada interior

¿De qué forma o formas estás bloqueando tu creatividad? ¿Que espacios / tiempos puedes crear para ti para dar salida a la misma? ¿Qué espacios/tiempos puedes reconvertir para que sean creativos? ¿Con quién quieres / puedes hacerlo que respete la regla número uno de la improvisación?

Coaching Integralcreatividadflujo vitalKen WilberMartha GrahamoriginalidadSea Harts
Read more
  • Published in Uncategorized
No Comments

Cuando crear es evolucionar (I)

Divendres, 01 setembre 2017 by admin

Un espacio para crear

El Burren, Irlanda

Este verano, durante los días que pasé en Irlanda en familia, descubrí un rincón muy especial: “Sea Harts”. En el pintoresco pueblo costero de Lahinch, en una callejuela de poco tráfico, el lugar nos atrajo por puro magnetismo. Mi hija de casi tres años y yo, entramos y vimos a un grupo de niños cada uno concentrado en lo suyo: uno estaba terminando un barco de vela, otro acabando de pintar una piedra de playa como si fuera una oveja, otro comprobando que lo que había pintado estaba ya seco. De pronto me sentí como en el “Planeta imaginari” – no puedo creer que haya encontrado una versión del mismo! -, un programa infantil de TV2 que con el Claro de Luna de Debussy de banda sonora, evocaba universos de posibilidad en mi. En el espacio, una mujer de aire élfico nos invitó con una sonrisa. Me gustaría conocer un como funciona, como participar…le dije, nos encanta crear, confesé. Estáis en el sitio bueno entonces, dijo Rachel con las orejas de punta escondidas detrás del pelo rubio. Nos explicó como funcionaba todo, básicamente todos los materiales: arena, conchas, piedras, palos, pintura, purpurina, hilos, botones, plumas, telas…. estaban disponibles para ser usados con la intención de crear aquello que quisiéramos. Las estanterías estaban llenos de ejemplos de lo que era posible. Piedras redondas convertidas en graciosos caracteres, con gorra y bufanda, animales de todo tipo, barcos, colgantes, cuadros, pájaros y un largo etcétera. Al día siguientes ya estábamos allí.

Una hora para crear

Después de ponerle la bata a la pequeña, y acompañarla a buscar materiales, Rachel me preguntó: ¿Tu también vas a crear? Pensé, no voy a poder, tendré que acompañar a la peque, con todo la de materiales que hay aquí, podría montar una gorda. Y sin embargo, de mi boca salió un “me encantaría”. Fantástico dijo ella. Entonces tu misma, ya sabes, todo está a tu disposición. Sentí una excitación interior. Desde ser madre que no he podido pintar casi nada, así que aquello era como un tíquet al paraíso de una hora. Empecé a recolectar materiales. Un palo que en realidad era una serpiente, una piedra que quería expresar los colores de Irlanda: blanco, verde, azul y gris, con toques de color de las variadas flores. Concentrada en mi labor creativa, una parte de mi atención seguía a mi hija que acompañada de Rachel estaba en pleno viaje creativo. Decidí observar y contener mis ganas de intervenir a no ser que fuera realmente necesario.

¡Si, si, genial! ¿Quieres más? ¡Adelante! ¡Es fantástico!

Ella había elegido una piedra redonda del tamaño de un puño. Lo primero que quiso hacer fue ponerle unos ojos de plástico pegados ¿Quieres pintarla, le preguntó Rachel? En inglés, señalando a las pinturas. A ella le encendieron los ojos y dijo si. Yo pensaba “pintura, va a armar una buena, nunca ha pintado en pincel”. Le dieron un pincel y le preguntaron qué colores quieres, mira hay estos de aquí: cogió el verde. Tomando una buena dosis del mismo – demasiado pensé yo- lo puso en la paleta. Allí cogió el pincel y empezó a pintar la piedra. La pintura se acumulaba en la piedra – imposible que luego se seque pensaba yo, es demasiada, además habiá tapado los ojos. Sin embargo, Rachel decía: “Que bien lo haces, así, así muy bien” “Más, adelante!” y ella sonreía encantada. Cuando la piedra parecía chorrear de pintura, Rachel le dijo, mira quieres ponerle arena de colores? enseñándole el bote. De nuevo, la pequeña refulgía de posibilidad, como diciendo, no solo me lo muestras, sino que me lo das! Entonces empezó a espolvorear la piedra con purpurina naranja. Rachel, con algunas telas en la mano le dijo, mira te gustaría emplear alguna de estas? Ella eligió una de plateada. ¿Donde la quieres? Aquí dijo ella. Ah, quieres ponerle una falda susurraba Rachel, que hábilmente pegaba la tela con una pistola de de silicona. Quieres la falda solo por delante o también por detrás. También por detrás dijo convencida. Estupendo, celebraba Rachel, está quedando magnífico. En ese instante vio una pluma y la cogió. Para ponerla en la piedra. Dónde la ponemos preguntó Rachel? La peque dijo, aquí – yo pensaba, pero si no le cabe nada a la pobre piedra, pero me equivoqué. Entonces vio el pincel y lo cogió de nuevo. A mi me salía el instinto de decir “no, ya has pintado demasiado, la pintura se está secando”. Pensé que esto es lo que iba a salir de la boca de Rachel, pero nada más lejos, sino un “¿Ah, que quieres volver a pintar? ¿Ahora en azul? Espera que te ayudo”. La piedra, sorprendentemente absorbió algunas pinceladas más de azul. Mi hija se veía saciada y feliz, y de algun modo había puesto la atención en otra cosa. “Parece que has terminado, dijo Rachel” y la acompañó a buscar materiales para otra creación.

 Más allá de sostener el espacio

¿Cuántos espacios tenemos en los que todo sea posible, y en el que nadie nos diga “esto no lo puedes hacer” o “mejor hazlo de esta forma”? Es decir, espacios de aceptación total de lo que hacemos y por tanto de lo que somos. A mi entender, muy pocos. La buena noticia es que los adultos podemos crearlos nosotros mismos. ¡Por nuestro bien! No tienen que ser de mucha duración, ni tampoco de gran espacio físico. Se trata más bien de cómo nos relacionamos con nosotros mismos al estar en ese espacio/tiempo.

En estos espacios podemos dibujar, garabatear, hacer cualquier tipo de manualidad, bailar, componer, cantar,…tanto si estamos sólos como en compañía te invito a considerar la ley número uno de la improvisación. Aprendí esta cuando de la mano de Pluribus, empecé a facilitar sesiones de formación en diversidad e inclusión para grandes empresas. Al tratarse de contratos grandes y en varias partes del mundo, nunca sabías con quien ibas a co-facilitar el taller hasta media hora antes de mismo o con suerte el día anterior. La regla de la improvisación era fundamental: Pase lo que pase durante la sesión, en ningún caso vamos a contradecir ni a corregir aquello que ha dicho el otro. En lugar de decir “pero” vamos a utilizar el “y”. Las sesiones fluyeron de maravilla y disfruté de algunos de los momentos de co-creación grupal más potentes de mi vida.

Coaching IntegralcrearcreatividadPluribus
Read more
  • Published in Uncategorized
No Comments
  • 1
  • 2
  • 3
  • 4
  • 5

Search

Recent Posts

  • Posar límits (podcast de l’Ofici de Viure)

    ...
  • Els bons propòsits (podcast de l’Ofici de Viure)

    ...
  • Las prisas del hámster que llevas dentro

    Artículo publicado el 11 de diciembre en 20 Min...
  • Estas Navidades, no decidas tú por tus mayores

    Artículo publicado el 4 de diciembre en 20 Minu...
  • A propósito de OLGA PES (podcast)

    [A PROPÓSITO DE OLGA PES] En este podcast entre...

Recent Comments

  • Magda Barceló en La diversitat com font de creixement
  • Monica en La diversitat com font de creixement
  • Magda Barceló en Ment visionària: el poder de l’atenció amb intenció
  • Merce en Ment visionària: el poder de l’atenció amb intenció
  • Magda Barceló en 2019: alguns ingredients essencials

Archives

  • maig 2021
  • gener 2021
  • desembre 2020
  • novembre 2020
  • octubre 2020
  • agost 2020
  • juliol 2020
  • juny 2020
  • maig 2020
  • març 2020
  • novembre 2019
  • setembre 2019
  • juliol 2019
  • juny 2019
  • maig 2019
  • abril 2019
  • març 2019
  • gener 2019
  • desembre 2018
  • novembre 2018
  • octubre 2018
  • juliol 2018
  • juny 2018
  • maig 2018
  • abril 2018
  • gener 2018
  • desembre 2017
  • setembre 2017
  • agost 2017
  • juny 2017
  • maig 2017
  • abril 2017
  • març 2017
  • febrer 2017
  • gener 2017
  • desembre 2016
  • novembre 2016
  • octubre 2016
  • setembre 2016
  • agost 2016
  • abril 2014
  • octubre 2013
  • setembre 2013
  • agost 2013
  • juliol 2013
  • juny 2013
  • juny 2012
  • abril 2012
  • març 2012
  • juliol 2010
  • maig 2010
  • març 2010
  • febrer 2010
  • desembre 2009
  • novembre 2009
  • octubre 2009
  • setembre 2009
  • agost 2009

Categories

  • 9 capacitats
  • activism
  • better and better
  • communities of practice
  • opinion
  • Podcasts
  • projects and team
  • Sense categoria
  • Sin perdices
  • Uncategorized

Meta

  • Entra
  • Canal de les entrades
  • Canal dels comentaris
  • WordPress.org (en anglès)
  • Nota legal

Web design by Olalon

TOP