Coaching Integral per transformar la teva vida
- La Marga es trobava a la meitat de la cinquantena. Després d’acompanyar els seus pares a la fi de la vida durant tres anys, es trobava desorientada, no sabent molt bé com enfocar el seu futur professional. Aquest parèntesi li havia deixat tocada la confiança en el que era capaç de fer i no sabia com reenfocar la seva vida.
- El Josep es trobava en un moment en el qual la vida semblava que es tornava cada cop més esquerpa. Dificultats de parella, precarietat laboral i econòmica. Se sentia cada cop més cansat i confós sobre la seva situació. Volia trobar el camí per afrontar les dificultats i que la seva vida fes un gir en positiu.
- Després de treballar molts anys en un càrrec de responsabilitat a l’administració pública, a la Lídia la possibilitat de jubilar-se abans dels 60 l’havia agafat fora de joc. Li interessava sí però, què faria sense treballar? Allò que havia estat el seu compàs de vida durant tants i tants anys.
- A l’Elisenda professional, mare, ciutadana compromesa tot li anava bé, i tanmateix semblava que a la seva vida li mancava alguna cosa, com si la seva vitalitat s’anés escolant per una escletxa invisible que per molt que s’hi esforcés no sabia com identificar.
Aquests són alguns exemples de situacions de persones que s’han beneficiat de participar en un dels meus programes de Coaching Integral.
CONTEXT: LA RELACIÓ DE COACHING
Una de les coses més poderoses del coaching és el context que crea.
El context ve a ser una mena de condicions climàtiques per fer-ne una analogia. Una planta no creix igual en un sol fèrtil i regada que si ho fa en un sol sec i empobrit. De la mateixa forma, les persones ens desenvolupem o bloquegem segons els contextos (relacions, organitzacions…) en els que ens trobem immersos.
El context de coaching amb el que treballo és el d’una relació de confiança mútua, respecte i acceptació vers l’altre, que permet examinar la vida pròpia i identificar eixos de creixement. Aquesta relació fa possible moltes coses, i totes es resumeixen en una categoria: desenvolupament humà.
EL DESENVOLUPAMENT NO S’ATURA (NECESSÀRIAMENT) A L’EDAT ADULTA
Malgrat l’opinió estesa que deixem de desenvolupar-nos com persones en arribar a l’edat adulta, fa anys que es demostra científicament (vegeu estudis de Bill Torbert o Robert Kegan) que els adults tenim la possibilitat de continuar creixent i desenvolupant les nostres capacitats mentals, forma de veure el món i de relacionar-nos en el mateix. Tot i així, moltes persones no ho fan. Créixer és dolorós. Ens fa veure formes de fer, pensar i sentir que ja no ens serveixen i ens estan fent mal. Tanmateix, no créixer ho és encara més. Per això les persones que decideixen embarcar-se en un procés de creixement personal a través del coaching senten que ha valgut la pena.
Una de les coses úniques del coaching integral, en comparació amb altres tipus de coaching, és que para atenció als diferents nivells de desenvolupament personal i a les diferents línies de desenvolupament (cognitiva, relacional, emocional, somàtica, espiritual i la integració de totes).
QUÈ T’APORTARÀ?
Durant els processos de coaching del començament del capítol, els problemes d’arribada s’han dissolt o han deixat de ser importants. La persona ha comprès el marc de pensament que el limitava, els punts cecs en la seva forma de relacionar-se, sentir, veure i existir el món. D’aquesta forma ha inclòs i transcendit la seva situació inicial que ha fet possible la nova situació.
Al final dels processos de coaching, els meus clients parlen sovint de sentir-se més vius, d’altres de cultivar la capacitat de trobar la calma al mig de la tempesta. En tots els casos sempre es generen més possibilitats reals allà on semblava que només hi havia un carreró sense sortida. El desenvolupament personal porta sempre a una major capacitat de gestionar la complexitat, el que resulta clau per directius, responsables d’equips i líders de comunitats.
MÉS INFORMACIÓ
Si sents curiositat per conèixer el que el Coaching Integral et pot oferir, m’encantarà parlar-ne amb tu sense cap compromís.
- Published in Uncategorized
Vulnerabilitat i intel·ligència relacional
Quan parlo d’intel·ligència relacional, sovint em pregunten per les claus de la mateixa. Alguns anticipen tècniques sofisticades que els ensenyin a ser més virtuoso en el marc de les relacions. En un món on encara predomina una visió científica més o menys mecancista, no es de sorprendre que tothom vagi a la recerca de la darrera tècnica, la darrera app, la darrera cosa que solucionarà els nostres problemes per sempre més.
I tanmateix, la intel·ligència relacional és fonamenta en la pràctica. Pràctica entesa com realitzar un activitat una vegada i una altra amb l’objectiu de fer-la cada vegada millor, en l’esperit de Martha Graham:
“I believe that we learn by practice. Whether it means to learn to dance by practicing dancing or to learn to live by practicing living, the principles are the same. In each, it is the performance of a dedicated precise set of acts, physical or intellectual, from which comes shape of achievement, a sense of one’s being, a satisfaction of spirit. One becomes, in some area, an athlete of God. Practice means to perform, over and over again in the face of all obstacles, some act of vision, of faibrainheartth, of desire. Practice is a means of inviting the perfection desired.”
Però, quan parlem d’intel·ligència emocional, què és el que hem de practicar?
Doncs essencialment dues coses: Introspecció i Connexió amb els altres, seguint el model de l’Integral Center de Boulder.
Ambdues requereixen de trepitjar un terreny que ens agrada ben poc. El terreny de la vulnerabilitat sobre el qual la brillant B.Brown ha versat tant. Introspecció entrant en contacte amb el món dels sentits, pensaments i emocions. Fer-me amic de la meva experiència per poder-la compartir autènticament, el que requereix coratge per mostrar-se vulnerable a com em pugui sentir, al que puguin pensar, a com puguin reaccionar.
M’ha costat molts anys fer-me amiga de la meva experiència, i alguns més aprendre a compartir-la autènticament. Pràctiques com la meditació, escriure en un diari i passejos en la natura m’han ajudat. També simplement preguntar-me com em sento. Per expressar la meva experiència autènticament m’ha ajudat estat estar en comunitat amb persones que ho feien constantment.
I tu, com ho fas per entrar en contacte amb la teva experiència?
Quines persones i relacions et conviden a expressar la teva vulnerabilitat de forma autèntica? Com et sents quan ho fas?Vul
- Published in Uncategorized
Circling o l’art de relacionar-se autènticament
El passat divendres em van convidar a facilitar un taller sobre Comunicació Autèntica a la jornada del HuB Coevolució que va tenir lloc al Vapor lab, tema perfecte per despertar aquest blog d’un fèrtil període d’hivernació.
Durant el taller vaig poder compartir meu vincle amb aquest tema fer viure als participants una pràctica de comunicació autèntica que com van expressar els va deixar colpits, captivats i encuriosits per la potència de la mateixa.
El que he après sobre comunicació autèntica i relacions autèntiques m’ho han ensenyat a una comunitat nord americana de la que he format part durant dos anys , i a la que d’alguna forma segueixo vinculada: el Centre Integral de Boulder, Colorado. El Centre Integral es diu integral perquè considera a la persona en la seva integralitat: Meditació, Yoga, Circling, Filosofia, Ciència,…molt vinculat a la Teoría Integral (Wilber, Beck…). Pel que fa a comunicació autèntica hi ha dos laboratoris setmanals de Circling Integral o Meditació intersubjectiva de tres hores de durada. La pràctica de Circling es realitza amb grups de 5/6 persones amb un facilitador, durant uns 45 minuts aproximadament.
El Circling o Meditació inter-subjectiva com tantes coses a la vida és més fàcil d’experimentar que d’explicar. Té en comú amb la meditació tradicional, la intenció d’estar en el moment present. La tradició budista tibetana explica la meditació com fer-se un amb allò que és. És a dir, obrir-se plenament a allò que és. Quan un medita tot i que sovint té un objecte d’ancla al moment present com pot ser la respiració o una imatge, la intenció subjacent sol ser obrir-se al moment present. Al fer-ho un seguit de coses interessants poden succeïr: adonar-se’n de neures repetitives, pensaments que tornen una vegada i una altra, l’impacte que ha tingut certa experiència del que no érem conscients…. en quasi tots els casos l’”efecte secundari” de meditar és una consciència ampliada.
En el mateix sentit, el Circling Integral comparteix tot això amb la meditació, amb una dimensió afegida: la dimensió relacional, pel fet que es fa en grup. Aquesta petita diferència és com dir, mira és com saltar des d’un lloc alt, en un cas saltes dos metres, en l’altre saltes des d’un avió. Lluny de voler equiparar la meditació tradicional amb “fàcil” i el Circling Integral amb “difícil” el que si que vull transmetre amb aquesta imatge és donar mesura del grau de complexitat que s’hi afegeix amb el factor grupal, la riquesa i la potència de la pràctica.
Per un moment imagina’t en un laboratori de Circling Integral. Ets en un grup de sis persones, alguns els coneixes i d’altres no. Una d’elles és el facilitador, que d’alguna forma guia la pràctica i assegura que les regles del joc es compleixen (les més important són: no assumir res, i acollir tot el que sorgeixi). Avui has decidit demanar de ser el centre de la pràctica. Això vol dir que durant 45 minuts, 5 persones posaran la seva atenció en tu, amb la intenció de sentir com és ser tu mateix en el moment present, sense intentar canviar res, ni aconseguir res que no sigui romandre en el moment present. S’empraràn la mirada, paraules, silencis. Què sents quan t’ho imagines? T’hi atreviries? La primera vegada que vaig demanar ser el centre d’atenció no en sabia quasi res de la pràctica, i ho vaig fer una mica a la lleugera. Ben aviat vaig adonar-me’n de la intensitat de l’experiència. Vam seure en cercle al terra. Seríem tres persones inclòs el facilitador. El facilitador va preguntar: Què sents ara mateix? Al fer-me la pregunta a mi mateixa, davant l’esguard curiós del grup vaig notar el volum de la meva experiència és multiplicava per 100. De sobte, sentia el que sentia quasi a crits. Al compartir-ho la meva experiència era rebuda sense ésser jutjada i al seu temps em tornava com era pels altres ser amb mi en aquell precís moment. Uau,…no sé si ho aguantaré això durant 45 minuts em deia a mi mateixa. Petites i grans revelacions, emocions que no sabia que hi eren, vincles nous,…fruits impossibles de comptar, que només podien ser viscuts. No només ho vaig sobreviure sinó que la pràctica em va captivar totalment. El que em va portar a certificar-me com a facilitadora de Circling Integral, a integrar aquesta pràctica a la meva vida personal, a la meva professió de coach i facilitadora i a voler estendre aquesta pràctica al meu entendre revolucionària al major nombre de persones possibles.
Si tu també sents curiositat sobre pràctiques de relacionar-se autènticament i el Circling, t’animo a seguir aquest blog i newsletter, on compartiré reflexions, tallers i altres temes relacionats. Fins aviat!
- Published in Uncategorized
Curs de Presencing i Teoria U el 8 i 9 de Maig a la Fundació Rovira i Virgili
Després de l’èxit del taller de Lideratge Participatiu de l’any passat, la Fundació URV i CEICS continuen donant suport a la potenciació de la Intel·ligència Col·lectiva al territori. És per això que aquest proper maig realitzarem dos tallers més. Una segona edició en tancat per personal docent i directiu de la URV del taller de Lideratge Participatiu i un nou taller sobre Presencing i Teoria U: Lideratge Col·lectiu per la Innovació i el Canvi Profund.
Mentre que el primer té un enfoc centrat en l’escolta, el diàleg i la comunicació, el taller de Presencing es centra en la metodologia pionera desenvolupada pel Presencing Institute. Res millor que les paraules del seu fundador i professor sénior del MIT, Otto Scharmer per descriure el Presencing:”Teoria U dóna llum a una dimensió amagada del lideratge – el lloc interior des del qual els líders operen. Realitzar transformacions profundes no només requereix un canvi de mentalitat, sinó que requereix un canvi profund de la pròpia voluntat i un canvi en l’obertura del cor. He anomenat a aquesta transformació “Presencing”. Una combinació de les paraules estar present i sentir. Presenciar, significa accedir a un intens estat d’atenció que permet a les persones i als grups d’operar des d’un espai futur de possibilitat que vol emergir. Ser capaços de facilitar aquest canvi, és ben bé l’essència del lideratge dels nostres dies ”
- Published in better and better, Uncategorized
Intel·ligència col·lectiva al diari ARA
Fa uns dies la periodista Nereida Carrillo em va entrevistar per un reportatge sobre el Lideratge Col·lectiu sota l’encertat titular de: “Intel·ligència Col·lectiva: el líder som tots“. En el moment actual, l’interès periodístic per aquest tema és sens dubte un fet a celebrar!!
Avui el reportatge ha sortit publicat al diari ARA.
- Published in better and better, Uncategorized
L’art de pensar col·lectivament
(post 15/02/12)
No hi ha res com marxar un temps per agafar perspectiva. Va ser l’any passat quan treballant en temes de diàleg als EEUU, vaig prendre consciència de quan desvalorat està l’art del diàleg al nostre país. Qui no ha sentit dir, això és “parlar per parlar”. O “menys parlar i més treballar”. “Aquí no perdem el temps en parlar, anem per feina”. O els trillats “no cal parlar-ne més”, o “ja està tot dit”. Un reguitzell d’expressions que expressen l’inconscient col·lectiu que en termes generals “parlar = a perdre el temps”.
Una altra equiparació que es fa sovint és que un bon diàleg, equival a un debat. Però dialogar és essencialment diferent a debatre. L’arrel dels termes ho expressa clarament. Debat, prové del llatí debattuere, battuere significant batre, colpejar, i d’aquí el sentit de lluita i guanyadors/perdedors en un debat. En canvi, dialogar prové del grec -dia, a través – logos, paraula o significat. Per tant diàleg es refereix fluir “a través de les paraules, dels significats”. Per això, i tal com expressa elegantment J.Galtung, dialogar és iniciar un camí junts per arribar a un punt on ni tu ni jo coneixem.
És ben sabut que el pensament és el pas previ a l’acció. I el diàleg, entès com a l’art de pensar col·lectivament és el pas previ a l’acció personal i col·lectiva, aquesta que tans mals de cap ens porta avui. Però què necessitaríem si volguéssim potenciar l’art del diàleg?
Pràctiques bàsiques en l’art de dialogar
W.Isaacs del MIT Dialogue project en detalla quatre, que més enllà de tractar-se d’accions pròpiament es podria dir que fan més referència a actituds.
EXPRESSAR. La capacitat de parlar des del centre profund del nostre ésser. És parlar amb intencionalitat i autenticitat. Per fer-ho cal estar disposat a mostrar-se vulnerable.
L’antítesi d’expressar és parlar per parlar. Són les tertúlies on tot s’hi val. És el ser políticament correcte o fer d’advocat del diable. És el parlar i viure des d’una cuirassa i no arriscar-se a dir el que un “sent” o “creu” per por a les conseqüències.
ESCOLTAR. Escoltar microscòpicament. Escoltar com si el que diuen els altres fos dintre nostre. Escoltar als altres i a nosaltres mateixos. Nancy Kline parla d’escoltar per encendre. Podem imaginar-nos una forma d’escoltar, tant concentrada, tan generosa que al fer-ho, el pensament i intel·ligència de l’altre s’encenen?
El contrari d’escoltar és per suposat interrompre. És pensar en el que un vol dir abans que l’altre acabi. És escoltar des d’una postura de “ja ho sé tot i res pot sorprendre’m”. És no preguntar per assegurar que hem entès bé a l’altre. És etiquetar a les persones com si fossin contenidors de pensament estancs i no misteris a ser descoberts.
SUSPENDRE. Agafar distància sobre allò que es dóna per suposat. Sobre els nostres propis judicis i els dels altres. Suspendre té la natura d’aturar el flux de pensaments per observar el que succeeix. I si el que crec, resulta que no fos cert? Suspendre el judici, no vol dir no jutjar. Té a veure en observar els nostres judicis, ésser-ne conscients i al fer-ho des-identificar-nos dels mateixos.
La manca de suspensió de judicis, de formes de pensar, d’observació, fa que sovint ens encallem en el debat. A pensar que jo sóc el que penso. I això ens porta a la polarització de postures, al tu guanyes jo perdo. Quan en realitat, actuant així tots hi perdem.
RESPECTAR. Honorar i ser testimoni de la legitimitat dels punts de vista dels altres, per des d’aquest punt de partida recolzar, oposar o expressar diferències.
El contrari és oposar denigrant a l’altre. Destruir a l’altre per fer trontollar el seu punt de vista. És perdre les formes.
En la mesura en la que som capaços d’aprendre aquestes quatre pràctiques, la nostra forma de comunicar-nos millora. Es passa com senyala O. Scharmer de la Correcció a la Ruptura, per arribar a la Indagació. Amb molta pràctica i bons companys de viatge es pot arribar al Fluxe de diàleg. Dialogar en fluxe és una experiència única. És entrar en un àmbit infinitament espaiós i ple de possibilitats. És inspiració conjunta i pròpia transformació. Quan s’ha tastat, res torna a ser el mateix i una per sempre més abraça la creació d’aquests espais. Si més no, aquesta és la meva història.
- Published in Uncategorized
Creativitat quotidiana
(post del 29/09/10)
What would you do if you knew you could not fail?
La pregunta d’un l’iman que tinc a la nevera Què faries si sabessis que t’en sortiràs? m’ha captivat pel seu potencial d’inspiració des que el vaig comprar fa uns anys junt amb uns altres en una botigueta a prop de San Francisco. Més recentment, he après que aquesta forma de preguntes en el món del coaching es coneixen com preguntes incisives, ja que al fer-les desbloquegen al que se les fa, obrint davant seu tot un mar de possibilitats creatives en qualsevol àmbit.
David Bohm, una de les meves lectures d’estiu, teoritza al voltant del concepte descrivint un acte creatiu de percepció com un adonar-se’n (generalment de forma no verbal) d’un nou grup de diferències rellevants i un començar a percebre un nou grup de similituds, que no provenen de coneixements anteriors, ni d’aquest camp ni d’un altre. Sobre la funció de la creativitat, és inspirador el paral·lelisme entre les funcions possibles de l’art i de la ciència en la mesura en què aquests ens ajuden a comprendre la realitat més enllà de les idees preconcebudes, a través de nous ordres i formes de percebre la realitat més profundes, des d’una profunditat entesa com a donar sentit, i que s’actualitza en cada moment present. D’aquesta forma, la creativitat es pot entendre com un motor que ens porta a nous nivells de comprensió i sentit tan a nivell conceptual com pràctic.
I com és l’estat mental idoni per a ser creatius? Segons Bohm semblant al d’un infant quan aprèn: una ment oberta, genuïnament interessada, i una certa dosi candidesa a percebre noves diferències i noves similituds, que portin a nous ordres i estructures enlloc d’imposar-ne els ja coneguts. Concentració enfocada i total. I és que si treballem amb premisses del passat – la reificada experiència- per comprendre el present i accionar, no només no podrem ser creatius, si no que sovint, com ens mostra l’evidència del que ens envolta, és molt probable que ens equivoquem. En un sentit similar Otto Scharmer parla de connectar-se al “no saber” propi per obrir-se a la creativitat. Però qui s’atreveix a ser com “un infant”, quan tots sabem de tot i més que ningú en la nostra celebrada societat de la (des)informació? Qui té el temps per donar atenció genuïna i profunda enmig de tanta hiper connectivitat – quan no hiper superficialitat? La manca de candidesa o “visió sense prejudicis” és la punta d’iceberg de bloquejos cabdals que s’interposen en el nostre camí a la creativitat: la manca d’hàbit, el que sabem, el que creiem, la por a trencar la rutina, a ser rebutjats, la nostra experiència, el voler tenir raó, i la manca d’atenció profunda i centrada, per enumerar-ne uns quants.
Només si aconseguim desfer aquests obstacles podrem adoptar una actitud de creativitat quotidiana en tots els àmbits. Al fer-ho, posar veritablement en qüestió el que hem fet fins ara, com ho hem fet i de resultes el món que hem creat i els seus problemes. I així obrir noves possibilitats i potser fins i tot donar sentit a tot plegat.
What would we do if we knew we could not fail?
- Published in Uncategorized, Sense categoria
Diàleg Global per la Sostenibilitat a Reus
El passat 7 de juny ens vàrem reunir al magnífic entorn del Centre de Formació Permanent de la URV de Reus, amb el segon Diàleg Global per la Sostenibilitat. Una quinzena de persones profundament motivades, amb la intenció de reflexionar col·lectivament sobre com construïr una societat sostenible.
La jornada, co-facilitada amb Anna Arrabé i l’Oriol Palom, va gaudir de la diversitat dels participants, un mix d’empresaris/es, professionals del món públic i del món cooperatiu. La trobada va ser possible gràcies al suport del Centre de Formació Permanent de la URV que amablement va cedir l’espai.
El diàleg es va iniciar compartint els xocs externs o interns que ens havien fet pensar en la sostenibilitat. Per exemple:
– Viure a nivell familiar com amb dues generacions el cultiu de la terra passava de ser ecològic i sostenible a ser intensiu i nociu per la terra i els éssers vius
– Presenciar el desastre nuclear de Fukushima
– Adonar-se’n de la insostenibilitat de la vida d’un mateix, arran de patir una malaltia greu i veure el paral·lelisme amb la biosfera
– La contaminació que hi ha a l’alimentació, i la preocupació que això genera per la vida i les generacions futures
– Viure com la natura propera s’embruta i es degrada amb la dispersió de brossa i residus per part de les persones
– Veure com indústries de la zona contaminen amb l’emissió de gasos a l’ambient de forma descontrolada
– La consciència de l’impacte de l’entorn contaminat en malalties de familiars propers
– L’ansietat que genera el nombre d’embalatges dels productes de consum
– Constatar com s’han malbaratat diners d’inversions públiques en equipaments insostenibles
Tot seguit, la visualització ens va portar a una societat futura plenament sostenible.
Què hi vàrem veure? Espais serens. Un ritme més pausat. Menys carreteres. Consciència que els reptes no estaven plenament solucionats, però que estàvem en el bon camí. En aquell moment, érem conscients que estàvem treballant per combatre les causes de la insostenibilitat – a diferència del moment present, on amb prou feines afrontem els símptomes. Ciutats verdes. Relacions més pausades, millor comunicació, més col·lectivitat. Jocs, gaudint del que és important, fent el que realment sabem fer bé. Arrelats a la terra amb valors com la generositat, el respecte, l’amor.
Amb aquesta visió clarament dibuixada, vàrem passar al diàleg sobre el que necessitàvem per fer realitat la visió. D’aquí vàrem sorgir moltes idees. Necessitem aprendre que els reptes són compartits. Què en la construcció d’una societat sostenible no hi ha bons ni dolents. Hem d’aprendre a donar sense esperar res a canvi. A no tenir por. Que ens ho podem passar bé en el procés. Vàrem aprendre que potser els reptes més importants siguin aconseguir deixar enrere les pors per activar-nos pel canvi. Fer un canvi de consciència i estar convençuts que la nostra contribució és esencial.
Les accions més urgents que es vàrem apuntar van ser la de dialogar, comunicar els reptes que tenim davant, a amics, coneguts i desconeguts. Predicar amb l’exemple. A convidar al canvi, seduint, en positiu. Renunciar a beneficis, en pro d’organitzacions més sostenibles. Fer front a les causes dels problemes, no als símptomes.
Després de 4,5 hores de reflexió col·lectiva, vàrem sortir amb les piles renovades, per continuar el camí. Amb generació de sentit i una visió compartida. També amb vincles, xarxes i conexions. Llavors que donaran fruit en forma de col·laboracions futures.
Per participar a les properes trobades dels Diàlegs Globals per la Sostenibilitat podeu inscriure-us a dialogosglobalessostenibilidad@gmail.com
– Madrid: 28 de setembre
– Barcelona: 15 de novembre
Més informació a Facebook: “Diàlegs Globals per la Sostenibilitat” “One Future One Planet”.
- Published in activism, communities of practice, Uncategorized
Diàleg Global per la Sostenibilitat a Barcelona
Què millor tornar a un espai personal com aquest blog, que fer-ho a través d’una inciativa apassionant com és la de Diàlegs Globals per la Sostenibilitat?
(els que tingueu ganes de saber el que s’ha cuit entre l’últim post i aquest, podeu visitar el meu blog corporatiu)
Per la consolidació de la iniciativa dels Diàlegs Globals han confluit diversos factors:
– Ganes d’impulsar el moviment associatiu The Natural Step
– Vincular el Desenvolupament d’Organitzacions amb la Sostenibilitat a través de jornades co-organitzades a través de dues associacions a les que pertanyo The Natural Step i SoL
– La coneixença i sincronicitat amb un moviment de diàlegs globals per la sostenibilitat, compartint visió i metodologia, unint esforços per influir a Rio + 20, de la ma de l’Stanley Nyoni de TNS Suissa
– Conexió personal amb persones amb ganes de fer camí junts impulsant la sostenibilitat, com la Carlotta Cataldi, el Sergi Rovira i la Kathy Raleigh
El resultat de tot això és que ja tenim lloc i data pel proper Diàleg Global per la Sostenibilitat a Barcelona: serà el proper dimecres 18 d’Abril de 9:00 a 14:00 hores a Torre Jussana, gràcies al suport de l’Ajuntament de Barcelona per acollir l’acte.
Durant el mateix, a través de metodologies de l’Art of Hosting, visionarem la societat sostenible que tots desitgem, generant idees i energia per posar-la en pràctica.
Si encara no ho heu fet, podeu inscriure’us a dialogosglobalessostenibilidad@gmail.com
Descarregar el fulletó aquí.
Els propers diàlegs tindran lloc a Reus (7 de juny), Madrid (28 de setembre) i de nou a Barcelona post-Rio+20 (15 de novembre).
- Published in Uncategorized
Microdesigualtats: empreses que perden talent, persones que perden dignitat
El concepte de microdesigualtat (microinequality o microinequity) acunyat per B.Sandler fa referència a les formes d’adreçar-se a persones a través de les quals se les exclou, margina, ignora o menysté per motius de gènere o ètnia. El concepte es pot ampliar a qualsevol diferència respecte al grup dominant sigui edat, grup social, formació, etc.
El que diferència les microdesigualtats de discriminacions és la seva subtilesa i sovint origen inconscient per part de qui les perpetra.En contrast, l’impacte que les microdesigualtats tenen en les persones que les reben de forma acumulada al lloc de treball, escola o espai comunitari, pot traduïr-se en pèrdua d’auto-estima, desmotivació, i altres danys psicològics.
Amb aquests danys hi perd la organització i hi perden les persones que els reben. La organització perd persones motivades i per tant talent. Les persones perden en qualitat de vida, dignitat i salut psicològica. Tanmateix les microdesigualtats són massa freqüents. Tan que se les considera normals.
Encara em ronda pel cap el que em va dir una companya fa poc, d’una versió de les microdesigualtats com són els micromasclismes. El comentari que havia fet el seu cap al saber que estava embarassada “ets la última dona que contracto en aquesta empresa”. Recordo veus de dones molt properes, que vàren viure microdesigualtats per part dels seus directors, com desprecis continuats en públic, menysteniment i sarcasme, i com les afectava en la seva vida. Un cap que va dir, “en aquesta empresa hi tens molt futur, ara això sí, encara no et quedis embarassada”. O el que vaig sentir jo mateixa un dia quan per justificar que em pagaven menys que a homes amb iguals responsabilitats em varen dir “hauries d’estar contenta, doncs ets la segona dona que guanya més de tota l’empresa”.
Les microdesigualtats són la punta de l’iceberg d’un món de desigualtat, discriminació, irresponsabilitat i menysvaloració continuada de les dones i tots els grups que no encaixen amb “el treballador model” de l’empresa. Mentre en aquest país les discriminacions més descarnades s’estan combatent de forma creixent des de l’àmbit legal, fa falta un canvi de valors per poder erradicar-les.
Si ets objecte de microdesigualtats, no t’ho quedis, parla’n, comenta-ho amb la teva família, amics, parla amb la persona que els origina i si això no funciona, busca feina en una altra empresa i quan marxis fes-los-hi saber. Recorda, allò personal és (encara) polític.
A les organitzacions, i empreses que vulguin assegurar-se que no es donen desigualtats de cap mena, tampoc microdesigualtats, i que el seu personal està plenament motivat, els convido a iniciar processos de reflexió i diàleg sobre la diversitat al si de la organització. L’objectiu: presa de consciència de la situació per prevenir i/o transformar-la en entorns de desenvolupament personal i de negoci. I és que un no pot funcionar sense funcionar sense l’altre.
- Published in Uncategorized