Barbecho, serveis mínims i morir
Contemplant
Un eucaliptus que suaument oneja amb el vent. Branques. Més enllà camps segats. Més eucaliptus. Alguna casa i muntanyes de relleu baix. Grills estridents, ocells que intercalen els seus cants. Orenetes que xiulen amb el seu volar entremaliat. La remor del vent. Quatre eurofighters eixordadors esqueixen el cel durant uns segons. Després calma.
Això entra pels meus sentits aquesta tarda de juliol, i és converteix en mi. Des que vaig començar vacances, la resistència al dolce far niente ha anat minvant i ara és quasi imperceptible. Aquestes línies sorgeixen d’un delectar-se en el mateix, amplificant aquests instants cabdell d’allò sense forma ni nom.
Barbecho
Aquesta primera meitat d’any ha estat intensa en molts sentits. Ara el meu cos i la meva ànima estan a punt per deixar anar. Deixar anar la tensió dels horaris que regna durant tot l’any. La logística familiar i professional. Un escenari conegut. I altres coses que a poc a poc cedeixen amb l’alentir de les hores.
Adopto la metàfora del camp en “barbecho” – el gens evocador guaret en català,- i et convido també a considerar-la. No importa de quant de temps disposis, siguin hores, dies o setmanes. Per un moment imagina’t que ets un camp, un tros de terra que ha produït sens repòs aquest any i ara necessita no fer. Només estar. Tan sols rebre. La llum del sol, la carícia del vent. Animals que es passegen en tu, que mengen, excreten, copulen. Reps els cants, gemecs i murmuris de la orquestra de la vida. Deixes que brotin en tu flors de llavors desconegudes. Nius que et reconeixen com l’espai que cercaven. Sents com els arbres continuen a fondejar les seves arrels, tant se val com d’aspre o humida estigui la teva terra. Et reguen pluges d’estels i postes de sol. Reps l’excrement de la guineu, les formigues que et remouen, crits i jocs de tota mena. Entremig d’això descanses. Ets. Escoltes. T’asserenes.
Serveis mínims
En aquest entorn agrícola mediterrani, em fixo amb els mamífers que m’envolten. Les vaques, de per si tranquil·les, es mouen en aquesta calor més a poc a poc encara i quan ho fan és per menjar, beure o rascar-se. Els cavalls fan una versió del mateix, incloent algun joc després que es pongui el sol. Els gossos jauen.
Van passant els dies i – igual que pels animals – el meu impuls a fer és realment baix. Em declaro en serveis mínims. Algun judici moral em repeteix quelcom fins que se’n cansa. Transmuto l’avorriment en contemplació. Deixo anar el “podria fer això” per “això pot esperar”. Canvio l’”aprofitar el temps” pel “ja està tot fet”. Substitueixo el “fer el dropo” pel “descansar i regenerar-me”.
Morint
I des d’aquest ser contemplatiu, neix un diàleg de fi de cicle i inici d’un de nou. En aquest espai, veig la meva vida com si no fos meva i es dibuixa amb claredat allò de mi que ja no necessito. Pors entreteixides de tendresa i aferrament. Decisions sense prendre a punt de caducar. Formes de fer captives d’ideals absurds. Les miro, les observo i participant en una determinació més gran que la meva pròpia, les deixo anar. Al fer-ho, connecto amb les evocadores paraules de Pema Chödron “El viatge cap a la il·luminació consisteix en deixar anar, no en acumular. Es un procés continuu d’obrir-se i rendir-se, com treure’s capa rere capa de roba, fins a restar completament despullats, sense res a amagar. No serveix només pretendre-ho, fent una gran exhibició de despullar-se per després posar-s’ho tot de nou un altre cop, quan ningú no està mirant. La nostra rendició ha de ser genuïna.”
Entenc aquest rendir-se com un deixar anar formes de fer que s’han quedat obsoletes i ja no et serveixen, com la carcassa que els grills perforen i deixen enrere abans de volar amb les seves noves ales – descobriment naturalista de l’estiu. No t’enganyis per això, deixar anar és una forma suau de referir-se a la tasca que realment tens entre mans: deixar morir una part de tu. I rarament l’ombra de la mort deixa indiferent. Per això deixar anar costa tant, encara que sigui per desfer-te d’allò que ja no et serveix. La bona nova és que no cal que sàpigues com fer-ho. Només has de decidir fer-ho i declarar la teva intenció a tu mateix o a altres.
Mirada interior
Cerca moments, dies o setmanes en els que et puguis submergir en el ser, posar-te en barbecho. Declara’t en serveis mínims. Observa la teva vida i a tu mateix. Observa’t en el ser, en el fer i en relació. En aquest espai, pregunta’t: Què has de deixar anar en aquest cicle que ara s’acaba? Què ha de morir en tu per què les teves noves ales puguin desplegar-se?
- Published in Uncategorized
Canviant de segona pell (II)
Canviant de segona pell (II)
Sentir com a portal a la teva raó de ser
Sentir també és un portal per indagar sobre el teu propòsit, sobre la raó per la qual existeixes. Aquest tema és la pedra angular de la meva pràctica de coaching, i també l’exploració central del llibre que estic escrivint. Per això et pregunto: ¿Quan és que et sents més viu, més vibrant? En quins moments sents que la teva vida té sentit? Què fas i com? De quina forma està això relacionat amb el teu propòsit aquí?
Connectant amb la teva forma de fer
Considerar aquestes preguntes i obrir-te al que sents et connectarà amb la teva forma única de fer les coses, sense importar quan gran o petit sigui el teu afany. Així va ser en el meu cas, al permetrem sentir el vertigen davant la tasca que tenia davant. Podia haver-ho llençat tot i no pensar-hi més, però no m’hagués sentit jo mateixa en fer-ho. És més, en fer-ho em vaig acostar més a mi mateixa, als meus valors i la meva manera de ser.
La vida ens ofereix oportunitats constants per convertir-nos més en nosaltres. Una manera de passar-les per alt és etiquetant subtilment cada quefer com transcendent o intranscendent. Important o sense importància. Això crea una experiència limitada en la que dónes la teva atenció plena al que és important i la retires quan creus que no ho és. No obstant això, la vida transcorre en cada moment. En cada moment. I la teva raó d’existir té la capacitat de manifestar-se també en cada moment. Mentre et cordes les sabates. Mentre fregues els plats. Mentre portes els nens a l’escola. Mentre llegeixes aquest post. Cada un d’aquests moments està embarassat. Conté tots els elements per obrir-se a través teu de forma única. Però per fer-ho necessita la teva atenció. La teva atenció plena. Sentir, escoltar, rebre. Respondre a la invitació d’obrir-te a una forma teva, plena i autèntica de fer-ho. Quan parlo d’obrir-te no vol dir fer una llista d’opcions en la teva ment i triar estratègicament una d’elles, sinó més permetre’t una cosa que d’alguna manera ja hi és, però que necessita de la teva atenció per mostrar-se, per revelar-se.
Mirada interior
Et convido a posar l’atenció en alguna cosa que consideris poc important. I quan vagis a viure-ho o a fer-ho, donar-li tota la teva atenció. Simplement observa. Els teus pensaments, les sensacions en el teu cos, les teves emocions. Ara, considera aquesta pregunta: Què vol mostrar-se a través teu en aquest moment? Què vol manifestar-se a través de la teva atenció? Com pots participar-hi?
- Published in Uncategorized
Canviant de segona pell (I)
Canviant de pell
Al moment d’escriure aquest post, estic acabant de deixar l’espai en el qual he viscut durant onze anys i començant a viure en un de nou. Enmig del procés, algú em va dir, l’habitatge és la teva segona pell. Mai abans ho havia considerat així, i ara trobo aquesta frase plena de sentit. La forma en què visc aquest procés és lluny de lineal. Abans d’encarar-lo pensava, d’acord, deixo de viure aquí, empaquetem tot i comencem a viure allà. Però tot i que porto un mes ja en el nou espai, encara no em sento completament en ell. Fa dies que resistia el fet de mirar les coses que no m’emporto al nou espai, bastants llibres, CDs, joguines, roba, coses,… Pensaba que era per la càrrega de treball que representava. No obstant això, després romancejar amb el procés diverses setmanes, vaig aconseguir reservar temps en la meva agenda per dedicar-lo exclusivament a això. A mesura que la data assenyalada s’apropava, augmentava la meva sensació d’ansietat i lleuger vertigen. Quan per fi va arribar el dia i vaig poder començar a mirar la bèstia als ulls, em vaig adonar de la naturalesa única de la tasca.
Sentir per estar amb el que és
Així com vaig començar a revisar cosa per cosa, llibre per llibre, les emocions unides a records van començar a arribar, amb les seves llàgrimes, rialles i sacsejades. Llavors vaig entendre el treball que tenia davant. Era prendre cada objecte, cada peça de roba, cada record, sentir les emocions i records que evocava en mi, donar-li les gràcies i col·locar-lo amb amor al seu lloc. “El seu lloc” la majoria de vegades incloïa deixar-lo anar.
Al meu entendre, sentir és un primer pas essencial per a molts processos. Per agrair, per rebre, per honorar, per deixar anar. Sentir vol dir obrir-te a allò que més enllà de les teves racionalitzacions, succeeix en el teu interior en qualsevol moment. Connectar amb el que sents pot sorprendre’t. De vegades se suposa que has de sentir pena, però no obstant això et sents alegre i alliberat. Per exemple, en la meva circumstància pensava que sentiria avorriment amb el procés, i en canvi, va ser una experiència rica, energitzant i plena de matissos.
Sentir com a portal a la teva raó de ser
Sentir també és un portal per indagar sobre el teu propòsit, sobre la raó per la qual existeixes. Aquest tema és la pedra angular de la meva pràctica de coaching, i també l’exploració central del llibre que estic escrivint. Per això et pregunto: ¿Quan és que et sents més viu, més vibrant? En quins moments sents que la teva vida té sentit? Què fas i com? De quina forma està això relacionat amb el teu propòsit aquí?
- Published in Uncategorized
Llamada a la quietud…
Estamos en invierno.
Las hojas terminan de caer. En el hemisferio norte, la naturaleza reposa.
La conciencia de este ciclo me invita a mirar adentro. A hacer poco. A pausar. A escuchar. A considerar.
Para hacerlo, contemplo las llamadas a la acción del mundo. Y a algunas, les digo que todavía no es tiempo. Prometo escuchar a mis ritmos interiores. Y así discernir cuando es momento de acción.
Con el silencio, siento a mi alma descansar en las profundidades. Cogiendo fuerzas para afrontar aquello que ha de venir. No sé que será y tampoco necesito saberlo.
Por ahora me permito la quietud. El adentro. El no saber. El ser.
Te invito a conectar con la parte de ti que ansía parar y escuchar. ¿Qué tiene que decirte esta parte de ti? ¿Cómo puedes honrarla? ¿Con qué prácticas, espacios o actividades la puedes nutrir?
Aquí te sugiero una práctica del libro Sadhana de Anthony de Mello:
“Ejercicio 1: La riqueza del silencio
«El silencio es la gran revelación”, dijo Lao-tse. Estamos acostumbrados a considerar la Escritura como la revelación de Dios. Y así es. Con todo, quisiera que, en este momento, descubrierais la revelación que aporta el silencio. Para recibir la revelación de la Escritura tenéis que aproximaros a ella; para captar la revelación del Silencio, debéis primero lograr silencio. Y ésta no es tarea sencilla.
Vamos a intentado en este primer ejercicio.
Que cada uno de vosotros busque una postura cómoda. Cerrad los ojos.
Voy a invitaros a guardar silencio durante diez minutos. Intentaréis, en primer lugar, hacer silencio, el silencio más total, tanto de corazón como de mente. Cuando lo hayáis conseguido, quedaréis abiertos a la revelación que trae consigo el silencio.
Al final de los diez minutos os invitaré a que abráis los ojos y a que compartáis con el resto, si así lo deseáis, lo que habéis hecho y experimentado en este tiempo.
Para compartir con el resto lo que habéis hecho y lo que os ha ocurrido, que cada uno cuente los intentos que hizo para lograr el silencio y en qué medida lo ha conseguido. Que describa ese silencio, si es capaz. Que cuente algo de lo que ha pensado y sentido durante este ejercicio.
Las experiencias de la gente que se somete a este ejercicio son infinitamente variadas. Muchos descubren, para sorpresa suya, que el silencio es algo a lo que no están acostumbrados en absoluto. Hagan lo que hagan, son incapaces de detener el constante vagar de su mente y de acallar el alboroto emocional que sienten dentro de su corazón. Otros, por el contrario, se sienten cercanos a las fronteras del silencio. En ese momento sienten pánico y huyen. El silencio puede ser una experiencia aterradora.
Con todo, no existe motivo para desanimarse. Incluso esos pensamientos alocados pueden ser una revelación. ¿No es una revelación sobre ti mismo el hecho de que tu mente divague? Pero no basta con saberlo. Debes detenerte y experimentar ese vagabundeo. El tipo de dispersión en que tu mente se sumerge, ¿no es acaso revelador?
En este proceso hay algo que puede animarte: el hecho de que hayas podido ser consciente de tu dispersión mental, tu agitación interior o tu incapacidad de lograr silencio, demuestra que tienes dentro de ti al menos un pequeño grado de silencio, el grado de silencio suficiente para caer en la cuenta de todo esto.
Cierra los ojos de nuevo y percibe tu mente dispersa durante dos minutos…
Siente ahora el silencio que te hace posible concienciar la dispersión de tu mente…
En los ejercicios que vienen a continuación iremos construyendo este silencio mínimo que tienes dentro de ti. A medida que crezca te revelará más y más cosas sobre ti mismo. Esta es su primera revelación: tu propia identidad. En esta revelación, y a través de ella, alcanzarás cosas que el dinero no puede comprar, tales como sabiduría, serenidad, gozo, Dios.
Para alcanzar estas realidades a las que no se puede poner precio no basta con reflexionar, hablar, discutir. Es preciso actuar. Poner manos a la obra ahora mismo.
Cierra los ojos. Busca el silencio durante otros cinco minutos.
Cuando termines este ejercicio, trata de ver si los esfuerzos que has realizado en estos últimos minutos han sido más o menos positivos que los anteriores.
Observa si el silencio te ha revelado ahora algo que no habías percibido anteriormente.
No pretendas encontrar algo sensacional en la revelación que el silencio te regala: luces, inspiraciones, perspectivas. Limítate a observar. Trata de recoger todo lo que se presenta a tu conciencia. Todo, aunque sea trivial y ordinario, lo que te sea revelado. Quizás toda la revelación se reduzca a caer en la cuenta de que tus manos están húmedas, a hacerte cambiar de postura o a tomar conciencia de que estás preocupado por tu salud. No importa. Es realmente valioso que hayas caído en la cuenta de todo esto. Es más importante la calidad de tu toma de conciencia que sus contenidos. A medida que mejore la calidad, tu silencio será más profundo. Y a medida que tu silencio se profundice experimentarás un cambio. Y descubrirás, para satisfacción tuya, que revelación no es conocimiento racional. Revelación es poder; un poder misterioso que transforma.”
- Published in Uncategorized
Tinc un clavell per tu
Dintre meu quasi sempre hi sona música. Des de que tinc memòria i sense saber perquè.
Avui m’ha vingut la cançó “Tinc un clavell per tu” d’en Lluís Llach que et convido a viure o reviure a través de la teatralització en clau de circ de Lluís Danés.
I si no tens temps o ganes de veure el vídeo pots llegir aquestes estrofes que recullen l’esperit de la mateixa:
Tinc un clavell per tu,
que m’han dit que tens pena al cor,
i tristesa als ulls.
Jo només passava, ni sé on anava, però penso que…
Tinc un clavell per tu,
si és que tens el cor malalt d’amor,
o el cap malalt de món,
o et sembla tan difícil veure una finestra. I tanmateix…
Au! Vinga, amunt, amunt.
Obre els teus ulls i amunt.
Puja a la barca amb el teu bagatge
i recorda que la vida és teva.
….i recorda a fer la vida teva.
I és que ara que un cicle s’acaba i un altre comença, és un moment propici per a reflexionar sobre les vibracions que ens encomanen allò que ens envolta: la música que escoltem, les persones de les que ens rodegem, les pel·lícules que veiem, allò que mengem,….Cada cosa té una vibració particular. I amb això et pregunto: són vibracions que t’enlairen i t’animen? O més aviat et neguitegen o t’enfonsen? Potser et deixen indiferent? Siguin quines siguin les respostes, portar la llum de la consciència a aquests espais, farà que et sigui més fàcil “fer la vida teva”. I aquest és el meu desig per tu, ara que l’any s’acaba.
- Published in Uncategorized
Cerrar el año creando espacio interior
Casi invariablemente, a medida que el final de año se acerca, siento unas ganas fuertes, casi urgentes de cerrar este ciclo. Hacer inventario, agradecer y soltar, creando espacio para lo que quiera venir. Inspirada por un ejercicio que aprendí de Ana Maria Aristizábal, te propongo lo siguiente. Toma un trozo de papel o tu diario si llevas uno. En una página escribe:
- Logros personales: sin pensarlo mucho escribe todas las cosas que se te ocurran que han funcionado este año. Pequeñas y grandes. Fíjate no tanto en lo que te ha ocurrido, sino lo que has hecho con lo que te ha ocurrido. Desde encontrar un nuevo trabajo, a crear un nuevo hábito, a mejorar la alimentación, a terminar una relación sin salida….Escribe todo aquello que consideres un logro en tu vida.
- Fracasos personales: del mismo modo, pregúntate por aquellas cosas que no han salido bien – por la forma en la que de algún modo te cerraste a ellas -, y escríbelas. Cualquier cosa que se te ocurra. Desde no realizar el curso on-line al que te apuntaste, a continuar con dinámicas de relaciones que no evolucionan, a preocuparte por cosas que no tienen importancia, a volver empezar a fumar. Encuentro este apartado una fuente de aprendizaje potente, pues nos puede mostrar aquellas zonas de frustración con un mayor potencial de crecimiento.
- Personas a las que estar agradecido: haz inventario de las personas por las que te sientes agradecido. Apunta su nombre. Expresa tu agradecimiento de algún modo. De forma mental a través de un pensamiento, en conversación con ellas una nota o un regalo.
- Personas a las que pedir disculpas: Haz una lista de las personas a las que sientes que les debes una disculpa. Expresa tu disculpa de algún modo: de forma mental a través de un pensamiento, en conversación con ellas una nota o un regalo.
- Personas a las que perdonar: Haz una lista de las personas que sientes que te han fallado o decepcionado, incluido tu mismo si es pertinente. Expresa este perdón de algún modo: de forma mental a través de un pensamiento, escribiendo las palabras que dirías o dibujando algo.
- Con todo esto pregúntate ¿Qué has aprendido este año de ti mismo?
No te preocupes por ser exhaustivo. Simplemente haz el ejercicio tal y como te resulte y si te sientes con ganas, compártelo con alguien cercano. Saborea los aprendizajes que has realizado, y suelta todo aquello que no necesites. Disfruta del vacío que queda y no te apresures en crear metas para el año nuevo. Más bien, deja que estas fluyan hacia ti desde este fértil vacío.
- Published in Uncategorized
Què vull dir quan parlo de plenitud?
De forma subtil i inevitable, evocar la plenitud en persones i organitzacions s’ha convertit en la meva vocació. No ha estat de forma deliberada que ho he decidit així. Ha sorgit de preguntar-me i preguntar a les persones i a les comunitats amb les que treballo, quin és l’impacte de les meves intervencions. Al fer-ho me n’he adonat que estaven centrades en la plenitud. Però que vull dir realment quan parlo de plenitud?
Aquest dilluns passat mentre facilitava un taller d’intel·ligència relacional a un grup de líders d’una empresa d’alimentació, després d’haver explorat el primer pilar del tema, l’autenticitat, els preguntava sobre la receptivitat: Què és per vosaltres la receptivitat? Una participant va dir: “per a mi, ser receptiu vol dir escoltar i interactuar obrint-se plenament a la grandesa de l’altre”. Bang! Aquestes paraules van resonar dintre meu. Al repetir-les van amplificar la percepció entre els participants, mentre tots junts assaboríem la profunditat d’allò compartit.
Durant anys de formació, aprenentatges i pràctiques he arribat a una certa aproximació del concepte de plenitud. Plenitud és la consciència de la nostra grandesa en evolució. És a arribar a una experiència de la vida d’un mateix, amb nivells de profunditat o d’evolució creixent. D’aquesta forma, la plenitud no és un destí d’arribada sinó un punt viu que es reconfigura a cada pas. Com a referent, enriqueix el nostre camí amb paisatges i dimensions insospitades.
Les emocions solen ser un bon indicador per avisar-nos quan hem deixat de transitar el camí a la plenitud. Podem sentir-nos estancats, o envaïts d’una profunda tristesa o restant amb la sensació de: la vida consisteix en tansols això,…de veritat? Darrera aquests estats, sovint s’hi troba una falta d’equilibri entre diferents dimensions de la nostra vida. Per exemple, utilitzant el Mapa Integral de Ken Wilber, pot ser que ens trobem massa centrats en una dimensió de la nostra experiència i això resulti en bloqueig. El mapa integral es composa per la dimensió personal interior (el que sento, el que penso), la interior col·lectiva (dimensió grupal/cultural), la personal exterior (salut i comportament) i la exterior col·lectiva (sistemes als que pertanyem). Prenem per exemple una persona real a la que vaig fer coaching durant sis mesos. Aquesta persona va arribar amb uns nivells de cansament físic molt elevats. Sentia que la seva vida empitjorava i no sabia perquè. La seva feina actual era font de frustració. Tanmateix enlloc de connectar amb aquest sentiment (personal interior) i encarar la situació, el que feia era omplir-se d’activitats socials (personal exterior) que li donessin el sentit que no trobava a la seva feina. Això l’estava esgotant i li estava passant factura a nivell familiar (dimensió grupal), a nivell físic (personal exterior) i econòmic ja que no li aportava els recursos necessaris per la vida que volia (exterior col·lectiva). Reequilibrar la seva vida va requerir sentir i reconnectar el dolor que sentia pel fet de no agradar-li la seva feina. Això li va permetre afrontar la necessitat d’un canvi i posar fre als seus compromisos socials per dedicar energia a la seva salut i a buscar alternatives laborals que no van trigar en arribar.
Aquest exemple real posa de relleu com el creixement s’estanca quan les quatre dimensions no tenen coherència entre elles o es contraposen. Al contrari, quan les quatre dimensions es troben en harmonia, podem evolucionar cap a una major plenitud.
Una altra forma de mirar-ho és fent servir el model de l’evolució de la ment de Robert Keagan. Kegan parla de tres models de complexitat mental o forma d’entedre el món, corresponent a diferents nivells de desenvolupament. Si vivim el món des de la ment grupal els nostres pensaments i accions es veuran profundament determinats per allò que s’espera de nosaltres. Això a la vegada vindrà marcat per la cultura a la que pertanyem, al grup al que ho fem, el nostre context. A mesura que evolucionem en el camí a la plenitud, podem ser capaços de viure des d’una ment autocreadora. Visquent des d’aquest espai som conscients de les nostres prioritats, del que és important per nosaltres, del que volem, de la nostra “agenda”. Això ens permet alliberar-nos del que s’espera de nosaltres sempre que no estigui alineat amb el que volem. A un (gran) pas arribem a la ment autotransformadora. Viure des de la ment autotransformadora vol dir ser conscients de la nostra “agenda”. Del que volem, de les nostres preferències, inclinacions, principis… i veure a través d’aquest prisma. Al fer-ho perdem la identificació amb el mateix i som lliures de pensar, sentir i actuar de formes múltiples i radicalment diferents.
En aquest sentit, arribem a una major plenitud, com més conscients som de la nostra integralitat (en referència al mapa integral) i com més aprenem a no identificar-nos amb una certa forma de veure el món (en referència als diferents moments evolutius de la ment). Major plenitud vol dir comptar amb més espai dins nostre per prendre consciència i sostenir una major complexitat. D’aquesta forma estem més plens, com més buits estem – un buit conscient això si. Quina paradoxa deliciosa. Aquí em ve la ment l’ensenyança d’un dels meus mestres de tradició Zen, quan em va declarar la possibilitat del meu any d’estudi que just començava: “un any per a ser feliç sense res” (“A year to be happy with nothing”). Recordo encara el seu somriure al veure la meva expressió!
- Published in Uncategorized
Vulnerabilitat i intel·ligència relacional
Quan parlo d’intel·ligència relacional, sovint em pregunten per les claus de la mateixa. Alguns anticipen tècniques sofisticades que els ensenyin a ser més virtuoso en el marc de les relacions. En un món on encara predomina una visió científica més o menys mecancista, no es de sorprendre que tothom vagi a la recerca de la darrera tècnica, la darrera app, la darrera cosa que solucionarà els nostres problemes per sempre més.
I tanmateix, la intel·ligència relacional és fonamenta en la pràctica. Pràctica entesa com realitzar un activitat una vegada i una altra amb l’objectiu de fer-la cada vegada millor, en l’esperit de Martha Graham:
“I believe that we learn by practice. Whether it means to learn to dance by practicing dancing or to learn to live by practicing living, the principles are the same. In each, it is the performance of a dedicated precise set of acts, physical or intellectual, from which comes shape of achievement, a sense of one’s being, a satisfaction of spirit. One becomes, in some area, an athlete of God. Practice means to perform, over and over again in the face of all obstacles, some act of vision, of faibrainheartth, of desire. Practice is a means of inviting the perfection desired.”
Però, quan parlem d’intel·ligència emocional, què és el que hem de practicar?
Doncs essencialment dues coses: Introspecció i Connexió amb els altres, seguint el model de l’Integral Center de Boulder.
Ambdues requereixen de trepitjar un terreny que ens agrada ben poc. El terreny de la vulnerabilitat sobre el qual la brillant B.Brown ha versat tant. Introspecció entrant en contacte amb el món dels sentits, pensaments i emocions. Fer-me amic de la meva experiència per poder-la compartir autènticament, el que requereix coratge per mostrar-se vulnerable a com em pugui sentir, al que puguin pensar, a com puguin reaccionar.
M’ha costat molts anys fer-me amiga de la meva experiència, i alguns més aprendre a compartir-la autènticament. Pràctiques com la meditació, escriure en un diari i passejos en la natura m’han ajudat. També simplement preguntar-me com em sento. Per expressar la meva experiència autènticament m’ha ajudat estat estar en comunitat amb persones que ho feien constantment.
I tu, com ho fas per entrar en contacte amb la teva experiència?
Quines persones i relacions et conviden a expressar la teva vulnerabilitat de forma autèntica? Com et sents quan ho fas?Vul
- Published in Uncategorized
- 1
- 2