Vacances i inclusió
Les vacances, o millor dit l’estiu, conviden a sortir al carrer, a la platja, a més vida social.
És amb aquest sortir al carrer que les persones ens trobem, participem en festes, trobades populars i sorgeix cert esperit de comunitat menys present durant la resta de l’any. I és que en temps de globalització, comunitats virtuals i altres sofisticacions, la comunitat més directa continua sent la local, a la que de forma menys conscient que més tots formem part.
Va ser la setmana passada en una obra genial de Leo Bassi, a la plaça de la Font de Tarragona, que vaig poder gaudir d’aquest formar part del mateix. Mentre esperàvem asseguts en una platea mòbil, entrepans, pizzes, begudes que anaven i venien, entre persones de totes les edats, gèneres, classes socials i tribus. Durant l’actuació vàrem compartir riures, plors, poesia, preocupacions, fascinació,… amb familiars, amics, coneguts, desconeguts, però sobretot, en comunitat.
Diuen que un dels principals problemes que té la nostra societat actual és el de la fragmentació. Creure’ns separats els uns dels altres, diferents, aïllats. Aix
ò no només no ens fa feliços sinó que sembla ser la font de la situació en la que ens trobem. De pensar que només cal mirar per nosaltres i la resta i el planeta ja s’apanyarà. De no tenir temps per la comunitat, doncs de portes cap enfora ja no és cosa meva, si no dels polítics. De creure que tot allò que no porti a resultats (econòmics) és perdre el temps, i per tant no interessar-nos pels altres, ni en construir espais de diàleg i convivència. Però resulta que el planeta som nosaltres, la resta de persones també i dialogar és crear ponts que ens ho recordin i puguin creuar-se sovint.
Tenim una llavor: la participació ciutadana. Però, com fer però per anar més enllà de les pràctiques polítiques actuals? Podria ser que creant espais de diversitat, creativitat i diàleg periòdics, es teixissin xarxes socials? I si fos així, per què no crear-los de forma que es puguin parlar tota mena de temes? Qui ho hauria de fer i com? Durant quant de temps? Com es vincularien a la tecnologia existent? Caldria assignar un espai físic determinat per aquesta finalitat, com per exemple l’espai del diàleg? Com es podrien combinar esdeveniments lúdics amb el diàleg autèntic? Podríem per una vegada els ciutadans/es convertir-nos en la solució?
Si, us deixo amb més preguntes que respostes. I si – com la que finestra que es va obrir a l’autor d’Utopia al pensar en la civilització de fa 75.000 d’anys de les pintures d’Atapuerca- aquell espai va obrir una finestra dintre meu. Una finestra d’optimisme i possibilitat que m’agradaria contagiar-vos.
- Published in better and better
Fan falta (homes) atletes de la igualtat
Res més freqüent que assistir a una conferència —ja sigui nacional com internacional— sobre la igualtat i diversitat en l’àmbit laboral per adonar-se’n que un 95% de l’audiència és femenina. “I què?” Un pot preguntar-se. Doncs que mentre els temes d’igualtat i inclusió continuïn essent majoritàriament “coses de dones” els avenços en aquest àmbit seran ben minsos.
Resulta obvi que per eliminar les desigualtats en tots els àmbits socials, cal comptar amb el suport i el compromís dels homes, i l’àmbit laboral no n’és una excepció. Però el punt obvi, com em deia fa poc una companya psicòloga, acaba per obviar-se.
Afortunadament i per evitar-ho, els estudis de gènere compten amb la poc coneguda àrea d’estudi de masculinitats, que explora els diferents models d’identitat masculina des d’una perspectiva crítica per tal d’avançar amb la igualtat de gènere i la inclusió social. Entre els teòrics de masculintats destaquen R.W. Cornell i J. Craig entre altres.
En l’àmbit laboral, destaca el recent estudi de Catalyst Men In Gender Initiatives: What Change Agents Need To Know. Apunta sobre aquesta necessitat estratègies per incloure als homes en el repte de la igualtat.
Segons l’estudi i com he constatat a les empreses on he col·laborat, els homes atletes de la igualtat tenen un sentit de la justícia arrelat, són conscients de les desigualtats al món laboral i estan disposats a actuar per redreçar-les. En canvi els homes que passen de la igualtat compten amb diverses barreres. La primera és una mentalitat de suma zero o win-lose sobre la igualtat, pensant que si les dones progressen en les organitzacions és en detriment dels homes. La segona és pensar que els temes d’igualtat són avorrits o que només són per a dones i també la por a perdre estatus dintre l’organització o ser considerat part del problema.
Els beneficis de la inclusió a través de polítiques d’igualtat a les empreses no són pocs: millora del clima laboral, productivitat, competitivitat, etc. A escala personal, els homes també guanyen en entorns laborals inclusius, en forma de més salut, més llibertat individual o poder compartir les càrregues financeres amb la parella. L’estudi apunta que les organitzacions que vulguin potenciar un entorn inclusiu, fomentant que els homes que hi treballin promoguin la igualtat, ho poden fer apel·lant el seu sentit de la justícia, creant programes de mentoratge dona a home i convidant a homes a diàlegs sobre la igualtat amb grups només d’homes o grups mixtes.
I és que parafrasejant en Llach, necessitem homes atletes de la igualtat… Atletes del somni de la inclusió.
- Published in Uncategorized