Intel·ligència col·lectiva al diari ARA
Fa uns dies la periodista Nereida Carrillo em va entrevistar per un reportatge sobre el Lideratge Col·lectiu sota l’encertat titular de: “Intel·ligència Col·lectiva: el líder som tots“. En el moment actual, l’interès periodístic per aquest tema és sens dubte un fet a celebrar!!
Avui el reportatge ha sortit publicat al diari ARA.
- Published in better and better, Uncategorized
L’art de pensar col·lectivament
(post 15/02/12)
No hi ha res com marxar un temps per agafar perspectiva. Va ser l’any passat quan treballant en temes de diàleg als EEUU, vaig prendre consciència de quan desvalorat està l’art del diàleg al nostre país. Qui no ha sentit dir, això és “parlar per parlar”. O “menys parlar i més treballar”. “Aquí no perdem el temps en parlar, anem per feina”. O els trillats “no cal parlar-ne més”, o “ja està tot dit”. Un reguitzell d’expressions que expressen l’inconscient col·lectiu que en termes generals “parlar = a perdre el temps”.
Una altra equiparació que es fa sovint és que un bon diàleg, equival a un debat. Però dialogar és essencialment diferent a debatre. L’arrel dels termes ho expressa clarament. Debat, prové del llatí debattuere, battuere significant batre, colpejar, i d’aquí el sentit de lluita i guanyadors/perdedors en un debat. En canvi, dialogar prové del grec -dia, a través – logos, paraula o significat. Per tant diàleg es refereix fluir “a través de les paraules, dels significats”. Per això, i tal com expressa elegantment J.Galtung, dialogar és iniciar un camí junts per arribar a un punt on ni tu ni jo coneixem.
És ben sabut que el pensament és el pas previ a l’acció. I el diàleg, entès com a l’art de pensar col·lectivament és el pas previ a l’acció personal i col·lectiva, aquesta que tans mals de cap ens porta avui. Però què necessitaríem si volguéssim potenciar l’art del diàleg?
Pràctiques bàsiques en l’art de dialogar
W.Isaacs del MIT Dialogue project en detalla quatre, que més enllà de tractar-se d’accions pròpiament es podria dir que fan més referència a actituds.
EXPRESSAR. La capacitat de parlar des del centre profund del nostre ésser. És parlar amb intencionalitat i autenticitat. Per fer-ho cal estar disposat a mostrar-se vulnerable.
L’antítesi d’expressar és parlar per parlar. Són les tertúlies on tot s’hi val. És el ser políticament correcte o fer d’advocat del diable. És el parlar i viure des d’una cuirassa i no arriscar-se a dir el que un “sent” o “creu” per por a les conseqüències.
ESCOLTAR. Escoltar microscòpicament. Escoltar com si el que diuen els altres fos dintre nostre. Escoltar als altres i a nosaltres mateixos. Nancy Kline parla d’escoltar per encendre. Podem imaginar-nos una forma d’escoltar, tant concentrada, tan generosa que al fer-ho, el pensament i intel·ligència de l’altre s’encenen?
El contrari d’escoltar és per suposat interrompre. És pensar en el que un vol dir abans que l’altre acabi. És escoltar des d’una postura de “ja ho sé tot i res pot sorprendre’m”. És no preguntar per assegurar que hem entès bé a l’altre. És etiquetar a les persones com si fossin contenidors de pensament estancs i no misteris a ser descoberts.
SUSPENDRE. Agafar distància sobre allò que es dóna per suposat. Sobre els nostres propis judicis i els dels altres. Suspendre té la natura d’aturar el flux de pensaments per observar el que succeeix. I si el que crec, resulta que no fos cert? Suspendre el judici, no vol dir no jutjar. Té a veure en observar els nostres judicis, ésser-ne conscients i al fer-ho des-identificar-nos dels mateixos.
La manca de suspensió de judicis, de formes de pensar, d’observació, fa que sovint ens encallem en el debat. A pensar que jo sóc el que penso. I això ens porta a la polarització de postures, al tu guanyes jo perdo. Quan en realitat, actuant així tots hi perdem.
RESPECTAR. Honorar i ser testimoni de la legitimitat dels punts de vista dels altres, per des d’aquest punt de partida recolzar, oposar o expressar diferències.
El contrari és oposar denigrant a l’altre. Destruir a l’altre per fer trontollar el seu punt de vista. És perdre les formes.
En la mesura en la que som capaços d’aprendre aquestes quatre pràctiques, la nostra forma de comunicar-nos millora. Es passa com senyala O. Scharmer de la Correcció a la Ruptura, per arribar a la Indagació. Amb molta pràctica i bons companys de viatge es pot arribar al Fluxe de diàleg. Dialogar en fluxe és una experiència única. És entrar en un àmbit infinitament espaiós i ple de possibilitats. És inspiració conjunta i pròpia transformació. Quan s’ha tastat, res torna a ser el mateix i una per sempre més abraça la creació d’aquests espais. Si més no, aquesta és la meva història.
- Published in Uncategorized