Què necessites per rebre el suport que vols?
Dependents des del moment zero
A l’ésser humà li és virtualment impossible créixer i desenvolupar-se sol, tal com es veu en la forma en com arribem al món. Al contrari d’altres mamífers, com ara les vaques o cavalls, que literalment neixen de peu, els nadons humans són totalment vulnerables al seu naixement. Així, al llarg de la vida, el suport dels altres és imprescindible per navegar els diferents estadis de desenvolupament des de la dependència, a la independència i a la interdependència, segons S.Covey.
Jo sóc perquè tu ets
El grau de desenvolupament de persones que ens acompanyen a la vida és fonamental, ja que en el sentit de desenvolupament adult, segons Robert Keagan, no podem desenvolupar-nos més que les persones que ens acompanyen. Fixem-nos en qualsevol de les persones amb gran talent. Mozart, Leonardo da Vinci o Frida Kahlo tots van créixer envoltats de persones de qui van poder aprendre i així desenvolupar el seu potencial en el camp en qüestió.
D’aquesta forma, si volem continuar creixent i desenvolupant-nos durant tota la nostra vida, necessitem altres persones. I és precisament perquè necessitem als altres per arribar a desenvolupar el nostre potencial, que el coaching realment canvia vides. Dit això, viure sabent que necessitem als altres no és fàcil en una cultura dominant on s’encoratja l’individualisme, la independència i la competitivitat.
Coaching en circumstàncies difícils
Personalment, ha sigut d’adulta quan he hagut de reaprendre a demanar ajuda. Havent crescut amb la noció que “sóc forta i me’n sortiré”. M’havia negat moltes vegades rebre un cop de mà dels altres. Sovint, és veritat que podem sortir-nos-en tots sols, però de quina forma? A quin preu? Demanar ajuda és reconèixer la pròpia vulnerabilitat i obrir-nos a l’altre. I, malgrat això, demanar ajuda i rebre la que un necessita sovint no és tan senzill. Qui no ha esperat un tipus d’ajuda i n’ha rebut una altra que encara li ha complicat més la situació?
El coaching, en una de les seves formes, és un acompanyament en circumstàncies vitals que segurament podríem travessar sols, però en les que escollim estar acompanyats i orientats donada la intensitat o dificultat de la situació. Per exemple a la meva pràctica de coaching acompanyo a persones a trobar una feina més alineada amb el seu propòsit vital; a navegar amb cura i saviesa un canvi molt fort en l’àmbit personal – separació, marxa dels fills…
Coaching“fro
m good to great”
Altres persones a qui acompanyo són persones a les que la vida els va bé, i des d’aquesta situació escullen expandir el seu potencial personal. Els nord-americans en diuen “to go from good to great”, que seria una cosa com per anar de “bé a excel·lent”. Senten que és el moment de fer un salt qualitatiu en el seu “ser i fer” i tot i que no saben exactament que poden fer, intueixen el seu potencial no alliberat. Aquí acompanyo a empresàries i empresaris a elevar la seva capacitat de lideratge, a persones del món de l’art a fer un salt en la seva carrera professional i a tot tipus de persones a augmentar la seva empremta positiva en el món.
Què necessites per rebre suport?
Sovint no n’hi ha prou en saber que el suport és allí, a l’abast de la mà. Al meu entendre, per donar-nos permís a rebre suport, fa falta certa humilitat pel fet de saber què necessitem dels altres i al mateix temps sentir-nos valuosos i mereixedors d’aquest suport o espai de creixement.
A un segon nivell, hi trobaria el suport del nostre entorn proper (família, etc.) i disponibilitat de recursos (temps, diners…). Dit això, aquestes condicions ajuden però no són mai un fre per una persona a iniciar un procés de transformació personal.
I tu, en quin moment vital et trobes i quin tipus de suport necessites? Què necessites per sentir-te mereixedor/a del mateix? Què seria possible per a tu i la teva vida si et permetessis aquest suport?
- Published in Uncategorized
Què vull dir quan parlo de plenitud?
De forma subtil i inevitable, evocar la plenitud en persones i organitzacions s’ha convertit en la meva vocació. No ha estat de forma deliberada que ho he decidit així. Ha sorgit de preguntar-me i preguntar a les persones i a les comunitats amb les que treballo, quin és l’impacte de les meves intervencions. Al fer-ho me n’he adonat que estaven centrades en la plenitud. Però que vull dir realment quan parlo de plenitud?
Aquest dilluns passat mentre facilitava un taller d’intel·ligència relacional a un grup de líders d’una empresa d’alimentació, després d’haver explorat el primer pilar del tema, l’autenticitat, els preguntava sobre la receptivitat: Què és per vosaltres la receptivitat? Una participant va dir: “per a mi, ser receptiu vol dir escoltar i interactuar obrint-se plenament a la grandesa de l’altre”. Bang! Aquestes paraules van resonar dintre meu. Al repetir-les van amplificar la percepció entre els participants, mentre tots junts assaboríem la profunditat d’allò compartit.
Durant anys de formació, aprenentatges i pràctiques he arribat a una certa aproximació del concepte de plenitud. Plenitud és la consciència de la nostra grandesa en evolució. És a arribar a una experiència de la vida d’un mateix, amb nivells de profunditat o d’evolució creixent. D’aquesta forma, la plenitud no és un destí d’arribada sinó un punt viu que es reconfigura a cada pas. Com a referent, enriqueix el nostre camí amb paisatges i dimensions insospitades.
Les emocions solen ser un bon indicador per avisar-nos quan hem deixat de transitar el camí a la plenitud. Podem sentir-nos estancats, o envaïts d’una profunda tristesa o restant amb la sensació de: la vida consisteix en tansols això,…de veritat? Darrera aquests estats, sovint s’hi troba una falta d’equilibri entre diferents dimensions de la nostra vida. Per exemple, utilitzant el Mapa Integral de Ken Wilber, pot ser que ens trobem massa centrats en una dimensió de la nostra experiència i això resulti en bloqueig. El mapa integral es composa per la dimensió personal interior (el que sento, el que penso), la interior col·lectiva (dimensió grupal/cultural), la personal exterior (salut i comportament) i la exterior col·lectiva (sistemes als que pertanyem). Prenem per exemple una persona real a la que vaig fer coaching durant sis mesos. Aquesta persona va arribar amb uns nivells de cansament físic molt elevats. Sentia que la seva vida empitjorava i no sabia perquè. La seva feina actual era font de frustració. Tanmateix enlloc de connectar amb aquest sentiment (personal interior) i encarar la situació, el que feia era omplir-se d’activitats socials (personal exterior) que li donessin el sentit que no trobava a la seva feina. Això l’estava esgotant i li estava passant factura a nivell familiar (dimensió grupal), a nivell físic (personal exterior) i econòmic ja que no li aportava els recursos necessaris per la vida que volia (exterior col·lectiva). Reequilibrar la seva vida va requerir sentir i reconnectar el dolor que sentia pel fet de no agradar-li la seva feina. Això li va permetre afrontar la necessitat d’un canvi i posar fre als seus compromisos socials per dedicar energia a la seva salut i a buscar alternatives laborals que no van trigar en arribar.
Aquest exemple real posa de relleu com el creixement s’estanca quan les quatre dimensions no tenen coherència entre elles o es contraposen. Al contrari, quan les quatre dimensions es troben en harmonia, podem evolucionar cap a una major plenitud.
Una altra forma de mirar-ho és fent servir el model de l’evolució de la ment de Robert Keagan. Kegan parla de tres models de complexitat mental o forma d’entedre el món, corresponent a diferents nivells de desenvolupament. Si vivim el món des de la ment grupal els nostres pensaments i accions es veuran profundament determinats per allò que s’espera de nosaltres. Això a la vegada vindrà marcat per la cultura a la que pertanyem, al grup al que ho fem, el nostre context. A mesura que evolucionem en el camí a la plenitud, podem ser capaços de viure des d’una ment autocreadora. Visquent des d’aquest espai som conscients de les nostres prioritats, del que és important per nosaltres, del que volem, de la nostra “agenda”. Això ens permet alliberar-nos del que s’espera de nosaltres sempre que no estigui alineat amb el que volem. A un (gran) pas arribem a la ment autotransformadora. Viure des de la ment autotransformadora vol dir ser conscients de la nostra “agenda”. Del que volem, de les nostres preferències, inclinacions, principis… i veure a través d’aquest prisma. Al fer-ho perdem la identificació amb el mateix i som lliures de pensar, sentir i actuar de formes múltiples i radicalment diferents.
En aquest sentit, arribem a una major plenitud, com més conscients som de la nostra integralitat (en referència al mapa integral) i com més aprenem a no identificar-nos amb una certa forma de veure el món (en referència als diferents moments evolutius de la ment). Major plenitud vol dir comptar amb més espai dins nostre per prendre consciència i sostenir una major complexitat. D’aquesta forma estem més plens, com més buits estem – un buit conscient això si. Quina paradoxa deliciosa. Aquí em ve la ment l’ensenyança d’un dels meus mestres de tradició Zen, quan em va declarar la possibilitat del meu any d’estudi que just començava: “un any per a ser feliç sense res” (“A year to be happy with nothing”). Recordo encara el seu somriure al veure la meva expressió!
- Published in Uncategorized
Coaching Integral per transformar la teva vida
- La Marga es trobava a la meitat de la cinquantena. Després d’acompanyar els seus pares a la fi de la vida durant tres anys, es trobava desorientada, no sabent molt bé com enfocar el seu futur professional. Aquest parèntesi li havia deixat tocada la confiança en el que era capaç de fer i no sabia com reenfocar la seva vida.
- El Josep es trobava en un moment en el qual la vida semblava que es tornava cada cop més esquerpa. Dificultats de parella, precarietat laboral i econòmica. Se sentia cada cop més cansat i confós sobre la seva situació. Volia trobar el camí per afrontar les dificultats i que la seva vida fes un gir en positiu.
- Després de treballar molts anys en un càrrec de responsabilitat a l’administració pública, a la Lídia la possibilitat de jubilar-se abans dels 60 l’havia agafat fora de joc. Li interessava sí però, què faria sense treballar? Allò que havia estat el seu compàs de vida durant tants i tants anys.
- A l’Elisenda professional, mare, ciutadana compromesa tot li anava bé, i tanmateix semblava que a la seva vida li mancava alguna cosa, com si la seva vitalitat s’anés escolant per una escletxa invisible que per molt que s’hi esforcés no sabia com identificar.
Aquests són alguns exemples de situacions de persones que s’han beneficiat de participar en un dels meus programes de Coaching Integral.
CONTEXT: LA RELACIÓ DE COACHING
Una de les coses més poderoses del coaching és el context que crea.
El context ve a ser una mena de condicions climàtiques per fer-ne una analogia. Una planta no creix igual en un sol fèrtil i regada que si ho fa en un sol sec i empobrit. De la mateixa forma, les persones ens desenvolupem o bloquegem segons els contextos (relacions, organitzacions…) en els que ens trobem immersos.
El context de coaching amb el que treballo és el d’una relació de confiança mútua, respecte i acceptació vers l’altre, que permet examinar la vida pròpia i identificar eixos de creixement. Aquesta relació fa possible moltes coses, i totes es resumeixen en una categoria: desenvolupament humà.
EL DESENVOLUPAMENT NO S’ATURA (NECESSÀRIAMENT) A L’EDAT ADULTA
Malgrat l’opinió estesa que deixem de desenvolupar-nos com persones en arribar a l’edat adulta, fa anys que es demostra científicament (vegeu estudis de Bill Torbert o Robert Kegan) que els adults tenim la possibilitat de continuar creixent i desenvolupant les nostres capacitats mentals, forma de veure el món i de relacionar-nos en el mateix. Tot i així, moltes persones no ho fan. Créixer és dolorós. Ens fa veure formes de fer, pensar i sentir que ja no ens serveixen i ens estan fent mal. Tanmateix, no créixer ho és encara més. Per això les persones que decideixen embarcar-se en un procés de creixement personal a través del coaching senten que ha valgut la pena.
Una de les coses úniques del coaching integral, en comparació amb altres tipus de coaching, és que para atenció als diferents nivells de desenvolupament personal i a les diferents línies de desenvolupament (cognitiva, relacional, emocional, somàtica, espiritual i la integració de totes).
QUÈ T’APORTARÀ?
Durant els processos de coaching del començament del capítol, els problemes d’arribada s’han dissolt o han deixat de ser importants. La persona ha comprès el marc de pensament que el limitava, els punts cecs en la seva forma de relacionar-se, sentir, veure i existir el món. D’aquesta forma ha inclòs i transcendit la seva situació inicial que ha fet possible la nova situació.
Al final dels processos de coaching, els meus clients parlen sovint de sentir-se més vius, d’altres de cultivar la capacitat de trobar la calma al mig de la tempesta. En tots els casos sempre es generen més possibilitats reals allà on semblava que només hi havia un carreró sense sortida. El desenvolupament personal porta sempre a una major capacitat de gestionar la complexitat, el que resulta clau per directius, responsables d’equips i líders de comunitats.
MÉS INFORMACIÓ
Si sents curiositat per conèixer el que el Coaching Integral et pot oferir, m’encantarà parlar-ne amb tu sense cap compromís.
- Published in Uncategorized